Fa 18 anys que, com a periodista, seguesc els plens. D’aquests en tinc clares dues coses: Que acostumen a ser llargs i avorrits, i que es repeteixen més que la pebrera vermella durant la tarda de diumenge després d’una paella i dues gerres de sangria sota la solana.
Aquestes sessions semblen ser, a més, l’única oportunitat que tenen els polítics locals de tots els colors de lluir-se durant el seu torn de paraula exemplificant els seus amplis coneixements sobre les matèries tractades a base d’explicacions desmesurades acompanyades de la millor retòrica de la que són capaços a l’hora de voler demostrar al bàndol rival que la raó està de la seva part.
D’altres es passen mig ple mirant el portàtil, la tauleta o el mòbil encara que estigui parlant el seu cap de files. El meu somni humit seria poder ficar-me al seu darrere i veure a quin joc juguen, perquè som un malpensat i perquè el congrés dels diputats avala les meves sospites.
També n’hi ha que parlen i que pateixen atacs aguts de carraspera quan estan nerviosos perquè saben que estan mig mentint i mig mancant a la veritat.
Igualment, és un clàssic d’aquests aquelarres polítics de petita volada el fet de presentar proposicions que ja s’havien presentat i aprovat i que, cap dubte em resta, s’aprovaran i, així i tot, no es compliran i es tornaran a presentar en un futur per seguir el mateix tràmit fins a l’infinit i més enllà.
En aquests casos, és bo de recordar que part del nostre domini marítim i terrestre s’inclou dins el parc natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera, un espai protegit que no passaria cap control de qualitat i que és competència del Govern balear.
El fet de tenir litoral, a més, vol dir que l’estat té competències sobre la franja costanera, unes competències cedides en part a l’executiu autonòmic. Madrid es queda la millor part: Els sous, i en cedeix la gestió amb manca de personal i de pressupost.
Madrid i Mallorca també controlen el que es fa i es deixa fer al port de la Savina mitjançant l’Autoritat Portuària de les Balears, coneguda en el món del lumpen amb l’àlies APB.
Aquests apunts serveixen per a aclarir que el Consell Insular no té potestat sobre tot el territori ni domini marítim de Formentera, i això fa que per molta bona voluntat que hi hagi, si el parc natural està sobresaturat, les construccions del patrimoni Saliner cauen a trossos o les carreteres estan fetes un nyap, per moltes proposicions que facis instant els mallorquins o als de la Meseta a arreglar les coses, si aquests consideren -que ho fan- que per quatre que som no paga la pena afluixar la mosca, ja pots anar esperant assegut i qui sap si amb el temps potser et caurà alguna engruna amb la qual mig solucionar alguna cosa.
Amb tot això, i certa mancança de predisposició de fotre un cop de puny a la taula de les administracions ‘superiors’, qui dia passa any empeny, i curs rere curs, el ple de l’estat de la nació formenterera, el més important de l’exercici després del dels pressupostos, es transforma en un plenari de la marmota on en dues sessions amb unes quinze hores de durada total, els partits exposen les seves cartes als reis d’orient plenes de peticions sense gaires concrecions i de brindis al sol que acaben sent aprovades gairebé totes per unanimitat.
Això sí, després de ser debatudes i discutides durant llargues hores entre uns polítics que al públic només hi tenien quatre periodistes morts de festitx i en Maky, que venia a fer ús del torn de paraula que es deixa al final del ple perquè el ‘poble’ es pugui pronunciar i que, almenys per a mi, es mereixeria una medalla a la compostura, perquè de tots els presents, era l’únic que no cobrava per a estar aguantant aquell bunyol insofrible.
Mentrestant, més enllà de les quatre parets de la sala de plens, s’accentua el problema de l’habitatge, el turisme comença a no ser una solució, sinó una font d’esgotament de persones i recursos, els preus de tots els productes i serveis continuen pujant i patim una preocupant manca de policia, docents, professionals sanitaris i funcionariat en general, cosa que ens obliga a desplaçar-nos a Eivissa per fer multitud de tràmits excepte a l’hora de contribuir amb l’estat del benestar d’alguns i pagar a Hacienda Somos Todos menos el primo Montoro, que per a això sí que hi ha recaptadors disponibles!
No discutirà un servidor la utilitat dels plenaris, ordinaris, extraordinaris, de l’estat de la nació o de la sobrassada. Però, si us plau, senyories, tinguin a bé de treballar la síntesi en l’oratòria, una qualitat que ens estalviaria temps i metratge a les involuntàries víctimes d’aquestes infumables sessions.
I sí, és veritat, senyories, que en molts temes estam lligats de peus i mans perquè s’han de decidir al costat de la placa del quilómetro cero de la Puerta del Sol. Per això els commín a aprofitar el temps estalviat gràcies a la síntesi als plenaris i fer-lo servir quan en Perro Sánchez, en Fotonarcos Feijóo, en Caudillo Abascal por la gracia de Dios o algun dels seus lacais vinguin a fer la paella i la ballaruga a algun dels nostres reputats bitch clubs. Llavors, en comptes de riure’ls la gracieta, potser caldria agafar-los per banda i dir-los, amb respecte i educació, que no són benvinguts ni ho seran mentre no donin justa solució als problemes que té aquesta illa i que són de la seva competència.
Segurament no s’aconseguirà gaire cosa perquè segurament se’ls en fot perdre uns centenars de vots a tot estirar, però a ningú li agrada que li demostrin poca estima i inclús potser algun d’ells es pari a reflexionar sobre què no s’està fent com cal.
És clar que és difícil, sobretot si el visitant vip de torn és de la teva corda política i t’hi jugues les garroves i certa prosperitat dins el partit, però es diu es comenta que el polític ha d’estar al servei dels interessos del poble i dels votants que representa i, per tant, en algun moment cal triar entre el ‘caminar amb el cap ben alt’ o el ‘ande yo caliente, y ríase la gente’.
Tampoc he vist darrerament gaires mostres d’indignació al Parlament de les Illes Balears a causa de les exigències del diputat per Formentera. Potser serà que estan de vacacions o que ara mateix l’escó de la nostra illa no és decisiu mentre els nostàlgics del vell genocida donin suport a la PPresidenta PProhens a canvi de l’extermini de la llengua i de liberalitzar el sòl rústic per a urbanitzar a la carta (sarna con gusto no pica), però no s’hauria de descartar un futur on els postfranquistes fossin il·legalitzats -el seu suport tàcit a les crides dels cosins neonazis a la «cacera del moro» a Torre-Pacheco haurien d’activar els ressorts de la llei de partits- i mentrestant això no s’esdevingui i encara que això no s’esdevingui, estaria bé que el representant de l’illa mínima s’encarregàs de fer-los saber a les forces imperials mallorquines que no només existim, sinó que ens agrada armar si no ens fan cas.
En aquesta illa, i a la de més al nord, necessitaríem més Antonis Marí Calbet i menys estadistes de pa sucat amb oli incapaços d’avantposar els interessos de la seva terra davant dels propis i dels d’aquells que ens mostren la pastanaga pensant que som àsens.
Per David Setbetes
