Apreciat inventor del canvi d’hora d’hivern:
Tots tenim una llista de persones que ens agradaria conèixer en aquesta vida, i vull que sàpigues que tu encapçales la meva.
En ella hi ha grans estrelles de la música, el cine i l’esport que m’han fet passar moments inoblidables. També personatges històrics, grans aventurers i escriptors amb els quals desitjaria asseure’m a petar la xerrada i saber per què les coses van anar com van anar.
Tots ells, i elles, per descomptat, formen la base de personatges que m’agradaria trobar-me aquest migdia a l’hora del vermut per a explicar-nos anècdotes, riure una estona i sentir-me excepcional per haver fruit un instant de la seva companyonia.
… Però a la cúspide d’aquesta piràmide de preferències personals hi ets tu, encara que, ja que vas empescar-te això de tenyir de nit la tarda tan prompte, crec que seria millor trobar-te en un carreró fosc i sòrdid, d’aquells que se’ns apareixen en els pitjors malsons després d’haver tingut un dia horrible a la feina, perdre el darrer bus de tornada a casa i quedar xop de gota freda d’octubre.
Hi ha gent que se sent desgraciada. Jo mateix me n’he sentit gran part de la meva vida i ho he fet pagar als meus pares i amistats més del que hauria estat raonable.
Però tu, tu t’has passat tres pobles! Tan malament et senties que t’havies d’inventar això del canvi d’hora i donar-nos a tots pel cul???
Vull que sàpigues que la teva megasodomització m’estripa l’ànima any rere any. Que el 26 d’octubre comença per a mi una era glacial que m’enfonsa en un pou sense final i que si bé el canvi d’hora d’estiu em fa renéixer de les cendres, sempre que sorgeixo de l’obscur cau ho faig amb el temor d’un nou retall horari que dia a dia, implacable, m’apropa a un nou martiri del qual ja no sé si en sortiré.
Som conscient, també, que tens poderosos i lleials servidors a Formentera. Amos de la nit que malden per sumir la nostra illa en una foscor perpetua que els permeti desplegar a tota vela els seus malvats plans de transformar aquest cada volta més pervertit paradís en una terra on mai surti el sol, on els seus soterranis amarats de vici, reggaeton i corrupció, esdevinguin els temples de l’oci nocturn que tan a viva veu professen com una necessitat de la nostra illa: sobrevinguda, falsa, esclava de foscos interessos personals inconfessables, d’avarícia, de submissió al maligne estès entre els antres a l’altra banda des Freus.
És per això, ara que encara es fa de dia i em resta un bri d’esperança, que he arrambat forces d’on ja no creia tenir-ne per a esmolar l’estaca de fusta de savina. Perquè sé on t’ocultes, oh! Fill de l’innombrable, i aquest diumenge, abans no es torni a pondre el sol, rebentaré la tapa del teu ronyós taüt, apuntaré directament al teu cor assedegat de sang i martellejaré fins a desfer-lo, fins a veure com et transformes en pols i el teu mal es consumeix per sempre més.
I arribarà la nit més llarga, ho sé. Car després d’aquesta, naixerà un nou dia que s’anirà tornant més i més llarg. I florirà, i serà llum i justícia cegadora vers la trepa d’àngels caiguts que malden per destruir aquesta roca estimada per la mar.
Quan el sol arribi al seu zenit, s’esvairan, pobres diables!
David Setbetes
