Falten metges, infermeres, professors, policies, personal de justícia… I mentre anam llegint notícies sobre una temporada «rara», amb alts i baixos, jo no puc deixar de demanar-me una cosa: què passa amb la gent que viu aquí?
Cada vegada que surt una notícia sobre la falta de metges o professors, apareixen comentaris dient: Que portin més metges! Més professors!
Però… no ens demanam per què no volen venir?
Tal vegada perquè un salari de 1.800 euros no dona per pagar un lloguer de 2.000. Tal vegada perquè, abans de començar una nova feina, ja han de plantejar-se on dormiran. I tal vegada perquè el problema no és que no hi hagi professionals, sinó que els professionals no poden permetre’s viure a Eivissa.
Hem convertit la nostra illa en un lloc on tenir una feina no garanteix poder-hi viure.
I això és molt greu.
Hem fet d’Eivissa un parc d’atraccions per a rics. Un lloc perfecte per venir uns dies, gastar sous i anar-se’n. Però, mentrestant, els qui hi vivim tot l’any anam quedant arraconats. Els joves no poden emancipar-se, les famílies tenen cada vegada més dificultats i els treballadors essencials no troben un lloc digne on viure.
I després ens sorprèn que faltin metges.
Ens sorprèn que no hi hagi professors.
Ens sorprèn que no trobem policies.
Ens sorprèn que els serveis públics no funcionin com voldríem.
Però què esperam?
No podem voler tenir una sanitat de qualitat si els metges no poden viure aquí. No podem exigir professors per als nostres fills si els seus sous no els permeten pagar un sostre. No podem reclamar serveis públics mentre convertim l’habitatge en un negoci inaccessible per a qui viu i treballa a l’illa.
I aquí crec que també hauríem de fer autocrítica.
Perquè som molt ràpids per queixar-nos de les llistes d’espera de l’hospital, de la falta de professionals o de la precarietat dels serveis públics. Però, al mateix temps, hi ha qui posa en lloguer una casa, un pis o fins i tot una habitació a preus que fan impossible que un treballador normal pugui viure-hi.
Som conscients de la contradicció?
Potser ens hem convertit en una societat una mica hipòcrita. Ens queixam del problema, però mentre no ens afecti directament, miram cap a una altra banda.
Perquè, al final, tot sembla justificar-se pels sous.
Més sous. Més rendibilitat. Més turisme. Més construcció. Més consum.
I què estam perdent a canvi?
El territori. La mar. La tranquil·litat. L’educació. La sanitat. La qualitat de vida. I, sobretot, la possibilitat que la gent d’aquí pugui continuar vivint aquí.
No crec que això sigui una qüestió d’esquerres o de dretes. És molt més incòmode que això. És una qüestió de quin model de societat volem i de quines coses estam disposats a sacrificar per continuar fent negoci.
Perquè potser arribarà un dia que tendrem una illa plena de cases, hotels, restaurants i negocis, però sense metges, sense professors, sense policies i sense treballadors que puguin permetre’s viure-hi.
I llavors haurem de demanar-nos una cosa molt senzilla:
Per a qui hem fet Eivissa?
Perquè una illa pot ser molt rica i, al mateix temps, ser un lloc impossible per viure.
I jo cada vegada tenc més clar que el problema no és que aquí no hi hagi sous.
El problema és que ens estam oblidant de les persones.
Maria Serra Sala
