@Noudiari / El Governador d’Eivissa i Formentera Juan Bayarte Calasanz y Ávalos (http://www.eeif.es/veus/Bayarte-Calasanz-y-Ávalos-Juan-de/) (vegeu també el llibre que el A. Espino li dedicà monogràficament el 2009), i els Jurats de la Universitat redactaren, en català, les ordenances conegudes com les Reials Ordinacions de 1687 (http://www.eeif.es/veus/ordinacions/).
Aquesta normativa tenia abast insular pitiús tot i que aleshores Formentera encara era despoblada. Les ordenances s’imprimiren el 1751 amb un pròleg que en realitat era la història d’Eivissa i Formentera coneguda com la Resumpta histórica, obra del frare caputxí Antoni Deià Tortella (http://eeif.cat/veus/Deià-Tortella-Antoni-pare-Gaietà-de-Mallorca/). Al final del llibre, imprès a Mallorca, s’inclogué el Decret de Nova Planta de 1717 promulgat pel rei Felip V de Borbó (http://www.eeif.es/veus/Decrets-de-Nova-Planta/). Podeu llegir o consultar el text complet a Google.books teclejant Reales ordinaciones de la isla y Real Fuerça de Iviza su muy ilustre Ayuntamiento.
Entre les nombroses disposicions incloses en aquelles ordenances n’hi ha diverses de destinades a evitar la destrucció per incúria o deixadesa dels documents escrits guardats als arxius. Es refereixen tant a aquells documents propis de la Universitat com als expedients de les corts de justícia i als llibres de protocols dels notaris de l’illa.
Respecte dels documents emesos i rebuts per la Universitat d’Eivissa, el text reconeix que “en la Universidad se troban moltas escripturas antiguas en plagamins, y papers que no estan en lo degut orde, y per lo temps se van deteriorant, y borrant”. Com veis, he deixat el text en el català de l’època, amb la seua puntuació, diferent de la nostra d’avui, tal qual va ser imprès. Es notarà que Rl. vol dir reials, Rs. Reials i Gdor. Governador.
Per desgràcia nostra, els processos civils i criminals resultants de l’administració de justícia no estaven millor que els papers de la Universitat. Així, les ordinacions asseguren que “com la experiencia ha mostrat haverse perduts molts processos, axi de causes Civils, y Criminals, com alias en gran dañy de la administracio de Justicia, y de las parts”.
Tocant als protocols notarials hi havia el greu problema de la successió dels llibres dels notaris traspassats: “conve evitar los inconvenients, que se experimentan de estar las notas dels Notaris morts en poder de sos hereus, y sucessors, y no custodits, com deuen en poder de altres Notaris Rs. per lo qual es troban vuy, las mes de ellas disminuidas faltant potracols cencers en algunas, y molts actes en altres, y los ques troban tant romputs, y destruits, que no es possible saber lo que contenen, tot en gran dañy de los naturals desta Illa”.
El governador i els jurats reconeixien tant el valor de prova com l’històric de les escriptures passades: “ni ha moltas honoríficas y juntament estimables per sa antiguidad, y que contenen memòrias dignas de ser apraciadas”. Per aquesta raó amb les ordinacions pretenien acabar amb aquest panorama arxivístic desolador. Així, es manava a la Universitat i els seus Jurats que “dispongan y fassen que totas la ditas escripturas, que no se troberàn registradas, sen fasse una lista, y registre, ahont se declare tot lo contengut en ellas, y la mateixa sustància se escriga a la part de fora de aquellas, valent-se per a d’açò de las personas peritas, que hi ha en llegir lletres antiguas, lo que se executaràn dins sis mesos, contadors del primer dia de la extracció venidora”.
De manera semblant, s’ordenava als escrivans de les Cúries de justícia que “tingan obligaciò de fer originals de tots los processos, ço es de totas las escripturas, que presentarán respective las parts, de ma sua propia, ò de la persona de la fidelidat, de la qual pugan fiar”.
En el cas dels papers notarials s’ordenà que quan un notari moria s’havia de procedir de la següent manera: “dins un mes contador desde la mort de qualsevol Notari Rl. tinga obligació lo hereu, ò Dueño de ditas notas en pena de doscents ducats aplicadors als Cofres Rs. de depositar, y entregar aquellas per medi de Inventari en poder del Notari Rl. ab qui millor se puga concertar dels drets, y salaris de dits actes, ò participar al dit Gdor. dins del referit termini de no trobar Notari ab qui haverse pogut concertar, en lo qual cas tindria ogligacio lo Gdor. de entregarlas al Notari, que ven vist li paregue, à fi de que sian, custodidas, y regidas per aquell”.
Com que també es feia necessari recuperar els papers dels notaris morts feia temps, l’ordenança prenia efecte retroactiu i disposava que: “en la mateixa pena incurriran los que vuy son Dueños de notas de Notaris morts, si dins de un mes despues de las publicacions de las presents no las depositan en poder de altres Notaris Rs. concertantse ab aquells com queda dit, ò participantho al Gdor. per a que disponga lo entrego en la forma referida”.
Es difícil saber si aquestes disposicions tan assenyades es posaren a la pràctica. Probablement sí, però sense massa exhaustivitat, perquè ja trobam manaments molt semblants o idèntics a les Reials Odinacions de 1663 (publicades per Marià Torres el 1993). Així i tot algun efecte degueren tenir, perquè el cert és que conservam una bona quantitat de documents propis de la Universitat d’Eivissa i documents judicials, custodiats a l’Arxiu Històric d’Eivissa, i també protocols notarials a una de les notaries d’Eivissa.
Efectivament, l’Arxiu Històric d’Eivissa conserva una quantitat important d’expedients judicials provinents de la cort de justícia a la qual es referia una de les disposicions de les ordinacions que hem resumit. Aquestos expedients abracen un arc temporal que va del començament del segle XVII fins al XIX. S’ha de dir que l’Arxiu Històric d’Eivissa és un dels pocs, si no l’únic arxiu històric públic de les Pitiüses que presenta condicions adequades de conservació i consulta.
Finalment, l’Arxiu de protocols del districte notarial d’Eivissa i Formentera conserva els protocols de la majoria dels notaris que exerciren a les Pitiüses des de 1609 fins a l’actualitat. Aquest fons documental és tan ric com restringit el seu accés.
La feina als arxius és inacabable però seria bo que els partits polítics, tant d’Eivissa com de Formentera, que ara redacten els seus programes electorals, consultassin la vigent Llei d’arxius i patrimoni documental de les Illes Balears, s’assabentassin de l’estat del nostre patrimoni documental i hi incloguessin algunes mesures d’intervenció en aquest particular.
Antoni Ferrer Abárzuza
