Entrepussar: l’hàbit humà que cada any es renova. Primera persona del singular. L’ase, davant. Acursar les paraules pel camí més llarg, o potser escriure com si l’any no s’acabás.
S’han de recollir les fulles mortes de l’any que s’acaba i, amb elles, adobar la terra per als nous mesos que vénen amb xifra d’any ja diferent.
I, tanmateix, tonelades d’aseneria. No vaig gaire a massa bandes, per no dir ni a Cala Llonga, grans embussos hi ha a Jesús, prop és lluny moltes vegades, l’ase va davant i no hem de deixar que l’atropellin. Li don voltes a la meua habitació, a veure si escric res que es pugui salvar de l’anonimat d’aquestes parets, com si fos el carcamal Joseph de Maistre, el mestre mentalitzant de Baudelaire. Entrepussar diverses vegades, amb la mateixa pedra. Quina passa de rotondes, i la mar, feta una postal, que només surt a alguns anuncis que han clavat a punts ben estratégics de les feixes i/o zones industrials, re, o millor seria dir, desagrupades, a banda i banda de la carretera que du cap on s’hi va amb moltes ganes d’arribar-hi més prompte, i que no sigui massa tard per a tornar i trobar aparcament, just prop de casa o no gaire més enllà. Toca ferro! O fonya sense voler un cagarro que no sigui de ca, però això ja per dins Vila, pel que solia dir-se’n centre ciutat! Hem arribat?
No arribam mai. Però això fa més emocionant la situació de qui no es mou en absolut del lloc on s’hi està, tal vegada pendent només d’escriure, com si l’any no s’acabàs, com si l’any no hagués d’acabar-se, per exemple, demà mateix, ahir, si ho llegeixes més tard, l’endemà que hagi cantat el gall, i ningú ja se’n recordi, de res, de tot, com sempre sol passar en aquestes dates tan especials.
Però arribam a una època de l’any crítica, per descomptat que hi haurà moments de descompte i de reassignació de les probabilitats encara no ben calculades, del que hagués hagut de ser i, mira tu per on, ara pareix que ni seran, i prou millor que no hagin set, tampoc no es tracta de voler menjar-se el món d’una sola tragalada i que, sense anar del tot borratxos, cantem a cor, i amb prou mala entonació, aquell tòpic i ancentral, encara que rigorós, visca la mare que ens va parir!
Perquè sembla ben cert que hi ha un llibre que mai s’acaba de llegir del tot : aquest seria un motiu dels que em fan escriure, ara, com si l’any no s’acabàs. I tot s’acaba, pens algunes vegades, efecte segur del que serà algun començament que no esperàvem. Impunitat del temps. Inseguretat generalizada dels estats d’ànim considerats com a presències vives de la humanitat amb intel·ligència encara no totalment dominada, subalterna i artificial.
Per tant, i rebobinant una mica, ens cal de trobar un llibre que mai s’acaba de llegir del tot. Contra la persecució del final brusc de la temporada, diguem-ne una altra volta, turística, turística i convertida en bucle anticultural, hem de trobar, per fi, un llibre que mai s’acabarà de llegir fins a l’última pàgina. I tu ho acceptes i te’l vols llegir. I l’estàs llegint, d’alguna forma. I no s’acaba. Hi tornes cada dia, una altra vegada. No és un llibre amb cap títol especial. Ho podria ser, però no el recordes ni té cap importància que no hi sigui. Segueixes intentant llegir una mica i, de fet, llegeixes, però el llibre -quin?- mai s’acaba. S’acaba l’any que ja era vell i en comença un de nou.
Molts anys i bons!
