Oti Corona/ Ha vingut tothom. Companyes, supervisors i un bon grapat d’amics. En Joan, al seu costat, no para d’agafar-li la mà i d’abraonar-la. N’Esperança encara estava de bon humor quan han portat les endívies amb mascarpone i salmó fumat del primer plat. S’ha començat a empipar quan ha arribat la graellada de peix i na Rosa, la més jove del supermercat, ha picat la copa amb la cullera i ha demanat uns minuts d’atenció. Ha tret un d’aquells escrits emotius i l’ha llegit en veu alta. Les seves companyes assenteixen i somriuen mentre na Rosa relata els seus mèrits com a persona, companya i caixera. L’homenatjada intenta entendre perquè s’està enfadant. Nota un formigueig a la panxa, sent que se li altera el pols i que li cremen les galtes. Li agradaria posar paraules als seus sentiments, però no pot.
Quan na Rosa acaba la seva lectura, qui es posa dret i demana atenció és en Gerardo, el supervisor, qui també alaba la dedicació a la feina que aquesta treballadora exemplar ha mostrat durant tot aquest temps. Ella manté el tipus i somriu, però ja no escolta. Només recorda.
Recorda la seva primera feina com a recepcionista a un hotel de platja. Era una feina de temporada, però l’amo també tenia un negoci de restaurants i li va oferir un lloc per tot l’any a les oficines de la cadena. Als vint-i-cinc ja era secretària de direcció i guanyava un salari més que respectable. Als vint-i-sis es va casar amb en Joan. Dos anys després va ser mare. Es va haver de reduir la jornada i, per tant, el sou. Pocs mesos més tard va veure que no podia seguir atenent les seves obligacions amb la jornada reduïda –els diners li havien disminuït, però les tasques, no –. Ella mateixa va demanar l’amo que li busqués un lloc sense tantes responsabilitats.
Es va haver de reduir la jornada i, per tant, el sou. Pocs mesos més tard va veure que no podia seguir atenent les seves obligacions amb la jornada reduïda –els diners li havien disminuït, però les tasques, no –.
En Gerardo ha acabat el seu sermó i la gent aplaudeix. N’Esperança surt un moment dels seus records i s’uneix a l’ovació. Per una estona tothom es dedica al menjar i al vi. Llavors es torna a endinsar en la seva memòria.
Amb la reducció de jornada, estava més per casa, i en Joan es va anar acostumant a trobar-se el sopar fet i la roba endreçada a l’armari. Ell no va perdre el temps. Es va presentar a un procés de promoció interna de la seva empresa i va aconseguir un bon càrrec i un considerable augment del sou. Quan va néixer el segon fill tot es va anar complicant: les noves funcions d’en Joan li demanaven passar moltes hores fora, i n’Esperança estava esgotada quan els dos petits per fi s’adormien. En Joan no podia veure així la seva dona, de manera que li va proposar deixar de treballar durant un temps. El salari que li havia quedat amb la reducció era tan pírric que l’economia familiar ni ho notaria. Ella va estar d’acord, però es va posar un termini màxim de cinc anys. Després, tornaria a la feina. Uns mesos més tard, però, el pare d’en Joan va patir una paràlisi i necessitava algú que estigués per ell tot el dia.
En Joan toca afectuosament el braç de la seva dona i li demana que li passi el vi. Ella ho fa en un gest automàtic, sense mirar-lo. Estàs bé?, sent que li diu. Prefereix no respondre.
En Joan no podia veure així la seva dona, de manera que li va proposar deixar de treballar durant un temps. El salari que li havia quedat amb la reducció era tan pírric que l’economia familiar ni ho notaria.
No, ella no volia estar més a casa. Ja n’havia tingut prou. En Joan era més realista: tot i que viure sense el seu sou era impensable, no guanyava prou per pagar una cuidadora. Així és com n’Esperança va renunciar a tornar a la feina. Es va quedar cuidant l’avi i veient com els fills creixien. En Joan, que havia delegat en ella no només la feina de casa sinó tot el que tingués a veure amb criar i cuidar, va anar pujant fins convertir-se en la mà dreta del seu cap de departament. Un cop mort el seu sogre, n’Esperança es va poder incorporar a la vida laboral. Això sí, amb moltes dificultats: ningú volia una dona de la seva edat i casi sense experiència. No l’escoltaven quan explicava que sí havia treballat, que s’havia fet càrrec d’una casa, d’un vell i de dos boixos. Els seus treballs anteriors com a secretària tampoc no es tenien en compte: havien estat previs a l’aparició dels ordinadors. Partia de zero i per això, quan li van oferir la feina de caixera, va veure el cel obert.
Acaben de portar les postres: carpaccio de pinya amb flam. En Gerardo capitaneja un grup de companyes, que s’apropen a la taula de n’Esperança. Ell li fa entrega d’una placa daurada amb la inscripció Amb afecte i agraïment. Molta sort en aquesta nova etapa. Les companyes –ara ja ex-companyes –li donen una capseta de regal. A dins hi ha una polsereta d’or amb perles. Reparteix besades i abraçades. Dóna les gràcies.
En Joan, que havia delegat en ella no només la feina de casa sinó tot el que tingués a veure amb criar i cuidar, va anar pujant fins convertir-se en la mà dreta del seu cap de departament.
Uns dies enrere, s’havia apropat a la gestoria per veure com li quedaria la jubilació. Sis-cents vint-i-set euros amb trenta-vuit cèntims, va dir-li el jove que l’atenia. Ella va replicar que no podia ser, que segur que hi havia algun error. Tan pocs diners després de tota una vida treballant? Li van ensenyar els números. La xifra era correcta.
—Però el meu home…
—El teu home cobra mil dos-cents trenta-quatre, sí –li van recordar.
En Joan aixeca la copa i demana un brindis per la jubilació de n’Esperança. Tots riuen i beuen. Ella diu que està cansada, que vol marxar ja. Fan un brindis ràpid i ella va tirant cap a fora sense esperar en Joan, que la segueix a bon pas. Mentre van sortint, encara sent com li canten Es una muchacha excelente. S’agafa del braç que li ofereix el seu marit. S’eixuga una llàgrima.
