Eivissa és una illa amb un gran potencial, en bona part desaprofitat per mor de la colonització que patim. I, per tant, per mor de la manca d’articulació d’una identitat col·lectiva clarament compartida que li pugui fer front. Per revertir la situació no hi ha més que una recepta absolutament necessària, com una medecina per a la nostra col·lectivitat: estimar-nos una mica. Vull dir, evidentment, una mica més que no ens estimam. I, per estimar-nos, ens hauríem de conèixer millor. Fa una mica d’angúnia pensar en el desconeixement generalitzat de la Història d’Eivissa que hi ha entre bona part de la població eivissenca (amb especial importància pel que fa a les noves generacions). La nostra història ens ha estat amagada, escamotejada, vetlada, però conèixer-la resulta bàsic per poder-nos estimar mínimament com a eivissencs.
Tenim alguns símptomes ben positius, sobre els quals podem anar alçant, maó a maó, la recuperació de la nostra cohesió col·lectiva i de la nostra autoestima com a poble. La llengua catalana ha deixat de patir una situació de diglòssia, i cap persona mínimanet culta no pot renunciar-hi sense que se li amputi alguna cosa important. Produïm més literatura nostrada que en cap altra etapa de la Història. I la nostra cultura ha entrat a formar part de les principals xarxes socials. El nostre ball tradicional ha vist una revitalització i existeix una potent federació de colles de ball. Al cant s’hi incorporen persones jóvens, fet absolutament imprescindible perquè tengui continuïtat.
Però haurem de lluitar contra un dels grans enemics de la identitat col·lectiva: la folklorització. S’ha de superar l’ús folklòric de la nostra cultura per passar a un estadi de cultura plenament normalitzada, en què el nostre ball tradicional, el nostre cant o la nostra literatura popular s’hi integrin amb la mateixa normalitat que es fa a qualsevol cultura plenament normalitzada.
Bernat Joan i Marí
