Encara que avui en dia ja és més virtual que res altre, el bon paper de la lectura pot cremar-nos els ulls i, sobretot, l’esperit anímic. Alguns llibres són avisos d’un futur inexistent -perquè pareix que mai no hauria d’arribar, de la manera com el pronostiquen-, i que sempre amenaça i no convé que passi sense protegir-nos-en d’ell, com solia dir-se, fins i tot amb les dents.
La revolta contra la humanitat. Imaginar un futur sense nosaltres (Eumo Editorial, Vic, 2024) és un llibre d’Adam Kirsch, amb entenedora i profitosa traducció catalana de Laia Font Mateu, una obra amb pretensions que freguen la comporta discutidora de fins on podrem encara empitjorar la vida al món que tenim, en especial si continuam existint amb els mateixos anhels i les insuportables conseqüències que això provoca a tort i a dret.
Adam Kirsch és un poeta i crític literari, nascut a Los Ángeles el 1976, i format al rovell de l’ou de la novaiorquesa Universitat de Columbia, on ocupa responsabilitats i docències a la facultat de Seminaris del Centre d’Estudis Americans. El llibre ve encapçalat amb un pròleg d’Eudald Carbonell (Ribes de Freser, 1953), prehistoriador, arqueòleg, paleontòleg, el més que reconegut i multiplicable creador del programa d’investigació transdisciplinar aplicat, de manera quasi profèticament revolucionària, i, pel que s’intueix, amb caràcter de gran lliçó general per a la humanitat, als jaciments de la serra d’Atapuerca, a Burgos, on a la Sima de los Huesos s’hi continua descabdellant la misteriosa comitiva que lliga el nostre passat de parents i hereus de Neandertals i de Cro-Manyons, amb un Homo Antecessor que, a base d’explorar, possiblement també d’autoconeixe’s, va partir d’Àfrica i va arribar a Europa, on encara perduram i estiram els fils finíssims, sempre en tensió, de la vida.
El lligam entre les parts del temps que formen el passat, el present i el futur, acumula, a parts gairebé iguals, però jo pens que més inclinades cap al caos que no cap a l’equilibri bellament considerat, el balanceig desmitificador de les pèrdues i dels guanys que la civilització, i el seu suposat progrés, han deixat en l’actual bancarrota, o com li vulguem dir, dels imperis polítics que comanen i tripulen el nostre viatge intergal·làctic, segur que apocalíptic, i tanmateix ben cinematogràfic, amb tots els efectes especials que la tècnica de Hollywood i adjacents permeti, cap a l’entropia que la segona llei de la termodinàmica ens va fer aprendre com a lloros, en algun capítol de la física que estudiàrem quan érem, com va escriure Gabriel García Márquez, joves, bastant feliços i volgudament indocumentats.
La pregunta que se’ns hi planteja a la banda fonda d’aquest complicat girar la vista i ignorar les evidències, sobre com ens en podrem sortir, per tant, d’haver fet malament les coses, és en qui recau la culpa, i en si frenant a marxes forçades la màquina del món, aconseguirem d’evitar el xoc, l’accident, fins i tot, en què sigui, com ja recomanen alguns experts, convocant-nos cap a l’extinció voluntàriament triada.
Bartomeu Ribes
