Filosofia encara al fil de l’imposible, per Bartomeu Ribes

La vida activada impedeix la contemplació de la mateixa vida que la protagonitza, i això passa ara més que mai. Però pens que la vida ens desactiva més i més, i no és sols pel pas del temps i per l’envelliment que comporta. Activats de vida, potser a contracorrent moltes voltes, què farem a favor de no haver de fer més del que ja feim? Es tractaria, resumint molt, d’aconseguir la contemplació que ajuda a ser un mateix, en alguns casos, com a mínim, i en la majoria dels casos, si fixam prou l’atenció i no volem ser partidaris de l’energumenisme que impera a tort i a dret. Però hauríem de fer-nos la pregunta de si encara hi som a temps de contemplar amb la satisfacció merescuda, amb el gust simple de mirar allò que es veu, i això sempre que sols sigui pel simple plaer de contemplar i no fer res altre. O ja per fi deixar-nos seduir per la vella filosofia que recicla la pràctica de totes les teories contra el no-res del nostre present que mai podrà escapar-se, i fa el paper de continuar a la garita de guàrdia, és a dir, més al fil de l’impossible no serà que la trobarem. 

El filòsof de moda ja sabem que és Byung-Chul Han (Seül, 1959) i que ell no atura en el seu ja llarg convit a la lectura dels molts llibres escrits i pensats, tal vegada per a tothom i que cadascú, si vol, en digui la seua, o, si ho prefereix, calli per sempre més. 

Vita contemplativa. Elogi de la inactivitat (La Magrana, Barcelona, 2022, traducció de Mar Albacar) és també un pamflet rígidament emparedat, qui sap si a imitació del conte extraordinari d‘Edgar Allan Poe, amb el material de construcció que Plató, Aristòtil, Nietzsche, Heidegger, Hannah Arendt, Walter Benjamin o Vilém Flusser posaren en pràctica sense aconseguir d’enderrocar el palau dels desastres que és la realitat i els seus enllaços o contraris gairebé excepcionals.

Val encara la pedagogia del filòsof en un món que sense complexos afina la millor punteria cap a l’apocalipsi del rien ne va plus?

La inactivitat ens inicia en el secret de la vida. Les lliçons apreses són reduccions a l’absurd de tot allò que tanmateix alguna volta haurem d’aprendre, ja per fi. Perquè encara que parega mentida, la zona plena de l’infern que Sartre hi va veure en els altres, hauria d’anar desapareixent. Com és que s’esperen tants de miracles? 

L’embalum fragmentari i molt ben capitulat dels textos de Han no impedeixen la discòrdia a manera de punt i seguit del que s’està llegint. El discurs no s’ha de creure, sinó crear-lo i amollar-lo a la ventura de qui se’l farà seu o el rebutjarà: Estem molt ben informats, però la manca de narració fa que no tinguem cap orientació. 

L’aparellament de la filosofia amb la poesia, contra natura o pura sort, no va produir tants de monstres com la raó pintada en somnis i malsons pel pensador pintor que era i és Francisco de Goya. Si tot no s’aprofita, no hi haurà vida contemplativa, ni tampoc de cap altra mena: La reconciliació entre home i naturalesa és la finalitat última de la política de la inactivitat.

Han embasta finalment el seu treball amb un homenatge als romàntics Novalis i Hölderlin, que titula, a manera profètica i molt lliure de tota maledicència, La societat que vindrà. Fa ben pocs dies, mentre escric, per altra banda, va morir Ricard Torrents (Folgueroles, 1937-2023), el gran especialista en la figura de Jacint Verdaguer, i ell va ser un home clau en el panorama cultural català d’aquests últims i fructífers cinquanta anys. Qui va ser, precisament, i encomanat per Carles Riba, el magnífic traductor a la nostra llengua de Hipèrion (Reduccions/Eumo/Edipoies, Vic, 1982), l’aventura personal d’aquell Hölderlin posseït pel sentit més íntim de la natura i de la divinitat feta experiència pròpia: Ja he pensat si no podríem també viure de renúncia, si això potser no ens faria forts fins al punt de dir resoltament adéu a l’esperança.

Bartomeu Ribes