Genètica fenícia; capgireta doble, per Antoni Ferrer Abárzuza

Una idea ben arrelada popularment és que la població eivissenca de ben de veres té gens que provenen dels colonitzadors fenicis del segle VII aC. També, supòs, dels posteriors cartaginesos. Diversos factors han col·laborat a estendre aquesta falsa creença, però n’hi ha un de principal: l’exotisme d’un tal origen anul·la altres orígens possibles. Una genètica romana és tan vulgar com genèticament indetectable (qui eren els romans?); una genètica àrab, d’Aràbia, és improbable, i la nordafricana, berber, és jutjada poc atractiva com per fer-la mite fundacional. Els fenicis, en canvi, són prou antics com per no suscitar massa preguntes i la seua fama de negociants és bona de lligar amb una Eivissa actual plagada d’“emprenedors”, com es diu ara dels empresaris.

Sobretot, una ascendència fenícia secular (mil·lenària, de fet) permet descartar altres vinculacions que es consideren incòmodes i fins i tot odioses. Clarament aquesta vinculació és la catalana. “Abans moros que catalans”, es diu de vegades als bars. Però molt millor si fóssim fenicis.

I heus aquí que en un cert moment aparegueren les científiques de la UIB atretes per tal creença. Arribaren a fer proves genètiques ansioses de provar amb les dades incontrovertibles de la Ciència la llarga pervivència de l’antiga colonització fenícia, atresorada en les cèl·lules dels cossos vius de dones eivissenques actuals. Extretes les mostres i processades, detectaren efectivament una anomalia en una part dels centenars d’anàlisis fetes. Hi havia una diferència rellevant respecte de la mateixa prova feta amb poblacions veïnes mediterrànies. Immediatament, les científiques es posaren elles mateixes a fer d’historiadores i consideraren aquella alteració en la seqüència esperada com la prova indiscutible de la permanència de gens fenicis en la població eivissenca femenina actual.

En realitat, tant-se-val la genètica. La cultura, que jo sàpiga, no es transmet genèticament, sinó per generacions. Es transmet parlant i fent, escoltant i mirant, de majors a joves. Aquesta transmissió admet i ocasiona variacions molt notables en el cos de sabers traspassats, i també permanències rellevants. Amb això ben clar, haurem de consultar els articles científics que es derivin de la nova recerca genètica efectuada en aquesta ocasió per la University of Otago (New Zealand).

De moment podem llegir l’article de Noudiari o la difusió del propi grup de recerca. Totes dues fonts afirmen el mateix: les eivissenques d’avui no tenen genètica fenícia, com s’havia afirmat: “Today the mitochondrial DNA lineages in indigenous Ibizans appear to be most closely related to those of modern French, which may indicate a Catalonian connection”.

El fet que no s’hagi refermat la idea popular aparentment ja demostrada per les anàlisis fetes per l’equip científic de la UIB, ha causat ara enorme sorpresa entre els investigadors d’Otago. L’itinerari que desemboca en aquesta estupefacció és el següent: Primer: existeix creença popular nascuda el segle XX que els eivissencs provenen dels fenicis; Segon: un equip científic, amb aquesta idea com a hipòtesi, creu detectar la diferència que demostra aquesta creença; Tercer: els seus resultats publicats en premsa alimenten al creença;
Quart: l’equip de la University of Otago fa el seu treball de camp i se sorprèn enormement de no poder —lògicament— provar-la.

La desvinculació entre disciplines, en aquest cas entre genetistes i historiadores, ha portat a fer aquesta doble capgireta fàcilment evitable. En la història d’Eivissa hi ha evidències, almenys, de dos solucions de continuïtat que fan de fites en les quals quedaren esporgats els vells gens fenicis i cartaginesos: el despoblament dels segles VIII-IX dC i la conquesta catalana de 1235.

Antoni Ferrer Abárzuza