@Noudiari / Aquella calor sufocant envaïa cada racó de la platja. Ni una lleu brisa es movia. Aclaparat per la blancor de la llum del solei i per l’enganxosa presència de la humitat, quasi havia de panteixar per fer que l’aire pesat m’arribés als pulmons.
Es movia dolçament amb peresa rítmica, em mirava de fit a fit, sense vergonya i diria que amb un punt de sensualitat, com si estigués pensant el mateix que jo, frec a frec, el silenci, els alès barrejant-se, les mans cercant-la… Em seguia mirant i jo la contemplava voluptuosa com la volia imaginar, aquella llum que cremava i feia que la meva boca s’assequés i hagués de panteixar amb més neguit.
Una força interior em va fer alçar i atansar-m’hi lentament, com si la remor dels meus peus nus la poguessin espantar i fer-la fondre’s. La sorra de la platja era encara càlida pel solei del dia i la calor i els meus dits jugaven amb cada granet, enfonsant-se a cada pas i deixant el camí marcat.
M’ajagué vora d’ella, a tocar, escoltant el seu renou suau i quiet, que em parlava de tot i de res, en un somni ple de quietud. Poc a poc, vaig estirar la mà fins a tocar-la, era feréstega i suau, una suavitat fresca i neta que em feia venir records dels meus estius a Sa Riera, entre les barques de pescadors, amb aquella olor de mar i sal. Sense adonar-me’n, la vaig abraçar i vàrem rodolar un dins l’altre, enjogassats com dos cadells. Jo reia amb plaer, sense pensar en res, només sentint-la com m’acaronava la pell, els braços, els ulls, els llavis, com m’esbullava el cabell amb la seva tendresa xopa. Vàrem estar així no se quan de temps fins que el solei es va pondre i la claror del dia es va anar apagant i vaig quedar estès damunt la sorra, deixant que ella, la mar, em fes encara cassogues amb tendresa.
De sobte, vaig copsar aquell silenci i aquella solitud que tot ho envaïa i ho vaig entendre: era diumenge i era Benirràs, la nostra platja, la de sempre, havia tornat!
Ferran Moreno i Castillon
