La sinceritat no és mera, errònia literatura, però la mentida tampoc és la política a seguir, a curt, mig i llarg termini. De què estic parlant, quan no sé de què parl? Segurament, d’escriure. D’escriure i de no poder viure del que s’escriu. Què s’ha de fer? No parlar de res de res i beure’s l’aire xinès, que ja arriba, i potser és que el món tremola, napoleònic, com si fos aigüeta mineral analitzada en els seus components principals al laboratori del doctor Oliver Rodés?
Maig de lluites en roig, sovent en negre de condol, i de recordatoris ultrainfantils, amb el blanc i el blau cel del mes de Maria, flors cantades en castellà i alguna Salve Regina en un llatí poc ortodox. Som a temps de confondre els nostres rebats lingüístics amb la proclama del tot a cent que l’acceleració dels mercats dil·lueix i minoritza cap a la pols a la qual hi anam molt directes.
Sort que també hi ha la sinceritat llegida, la de mal recordar, la que s’esfrimola sense necessitat de gaire esforç, i desapareix, de cop i volta, deixant-nos, això sí, buits i orfes de la pròpia substàcia que a vegades ens manté sans i estalvis, d’una forma, ja ho sabem, provisional i bastant restrictiva, a pesar de tot. Qui ho entenga, que m’ho expliqui amb més detall i alguna conclusió bona, suficient, en sortirà.
Però estam a temps de recuperar, ni que sigui mig proustianament, per tant, del llit estant, si pugués ser, i a l’hora de les postres acabades de la postmodernitat, el nostre, i recalcaré que en català, temps més perdut que guanyat per l’enemic de sempre?
Una bona notícia editorial ajudarà al rescalfat de l’optimisme, i a la probabilitat del càlcul feliç que sempre significa seguir llegint, o rellegint, alguns llibres dels que abans i encara ara consideram ben especials, i dignes de ser emportats, en casa de naufragi, a una illa salvadora: a Eivissa, o tal vegada a Formentera?
Treguem les preguntes, o una bona part d’elles, i cenyim-nos a comentar la gran iniciativa de l’Editorial Comanegra, un verdader repte que per alguns serà iniciàtic, i per a d’altres qüestió de fe ja ben adquirida en els temps juvenils o, com ho deia i titulava el colombià universal, Cuando era feliz e indocumentado.
Es tracta de la reedició, en un sol volum, de les dues novel·les que són les últimes que va escriure Manuel de Pedrolo (1918-1990) per al cicle Temps Obert: Cartes a Jones Street i “Conjectures” de Daniel Bastida (Editorial Comanegra, Barcelona, 2022), amb un pròleg exemplar d’Antoni Munné-Jordà. Però el got no vessa amb el retrobament del nostre Balzac, Asimov, o Lawrence Durrell de l’Aranyó, sinó que pren ventegar de tempesta anhelada, i solució de pluja, on hi havia i hi ha tanta sequera, però ara ho fa amb el nou ritme que hereta Borja Bagunyà (Barcelona, 1982), qui ha rebut l’encàrrec de seguir el cicle pedrolià, Temps obert (XVI-XVII). Sessió de control. Una casa fosca i un flagell (Editorial Comanegra, Barcelona, 2023), és a dir, aquella extraordinària rebel·lió contra tot el que empobreix i ens vol fer ser qui no som, qui no érem, qui no volem ser.
Per Bartomeu Ribes
