Per què ho has fet? No et faig cap retret però vull saber per què ho has fet.
No et conec -ni tu a jo- però m’has volgut matar i m’agradaria entendre el per què, només això.
Pensava que eres un noi normal, amb somnis com tots, però amb ganes de treballar, d’estudiar i fer-t’he una mica més savi que els teus pares, que ho han estat més que els seus pares.
Sense conèixer-te t’he respectat i t’he estimat, t’he donat tot el què he pogut però segurament he errat perquè no és el que volies. Ara ja no sé què vols.
Ara se que he errat, perquè estic convençut que he estat jo qui m’he equivocat en voler per tu el millor que et podia donar, perquè, certament, sense entendre on he fallat, és segur que jo m’he equivocat.
Ara has descobert la mentida de la religió, has copsat que les promeses que et varen fer no eren certes i, potser, plores d’amargor en veure com t’han utilitzat per fer mal a gent que ni tant sols coneixes i que, de ben segur, no podran arreglar els problemes, siguin quins siguin, dels que t`han empès a cometre un acte atroç.
No et vull jutjat i et perdono, però voldria que fessis entendre, com el vent que mos parla a cau d’orella, que l’odi i la vilesa no son el camí per arribar al paradís. Tu ho saps perquè et veus sol, repudiat pels teus i odiat per massa gent. I tu no ho volies, tu volies ser un heroi i et vas deixar entabanar per les paraules meloses i curulles d’odi ensucrat de qui no et te cap respecte i t’utilitza per assolir els objectius que ell, en la seva covardia, no és capaç de dur a terme.
Ara tu, jove com ets i siguis on siguis, pots fer arribar a la teva gent que el camí per ser bo és ser bo, que no n’hi ha cap d’altre i que, malgrat les promeses dels que et volen fer el seu servent, la mentida és gran i crua. Digues a tots que la vida és per viure-la i no per aniquilar- la, que la tristesa i el dolor no son cap recompensa i que implorar perdó no és un destí.
T’he dit que et perdono i ho faig de cor, sense rancúnia malgrat que el dolor que m’has causat és punyent i rabiós.
Tens disset anys i ja no hi ets. Una vida massa curta per saber què està bé i què no. T’han dit què era bo i t’ho has cregut sense pensar, perquè confiaves en qui t’ho ha dit, i ho entenc, entenc la teva feblesa disfressada de determinació, però estic segur que ara veus la fal·làcia, que n’ets conscient i ho lamentes, però es tard per tu.
M’entristeix profundament escriure això per què tu mai hauries d`haver volgut fer-me mal perquè t’he acollit quan has fugit del teu país, t’he respectat i t’he donat un futur i tu m’has fallat, enverinat per altres, però m’has traït a jo, m’has fet mal i ha estat per res, ho saps, oi?
Ferran Moreno y Castillon
