«Simplement, no hi ha excusa per al que els estem fent als nostres fills i com estem posant en perill el seu futur i desenvolupament». Així de contundent es mostrava el neurocientífic Michel Desmurget a una entrevista el 2020 a la BBC, amb motiu de la presentació del seu llibre “La fàbrica de cretins digitals”.
El científic es referia a tots els efectes negatius que tenen sobre els infants i el seu desenvolupament els elements informàtics. Des d’aquí volem fer extensiva aquesta frase a la majoria dels factors que envolten els infants en la societat actual, una societat que sense miraments, ha abandonat de manera majoritària els nostres infants. No hi ha excusa pel que estem fent.
I, malgrat que és un fet sobre el qual ens hem lamentat els darrers anys, no volem deixar de denunciar aquesta catàstrofe, just en el dia d’avui que se celebra el Dia Internacional de la Infància. Aquesta celebració es realitza el 20 de novembre, dia que es va aprovar la Convenció sobre els Drets dels Infants, un text al qual s’han sumat 196 països.
Sembla que aquest text, que sempre dins de la seua globalitat semblava més adreçat a països en via de desenvolupament que als més desenvolupats, trontolla ara més que mai en aquests països més avançats. Sens dubte, en el nostre dia a dia, podem observar com els nostres nens i nenes semblen uns vehicles que no sabem on aparcar.
Els centres educatius s’han convertit gairebé en l’únic element de conciliació de la vida familiar i laboral. Més enllà del seu caràcter educatiu, escoles i instituts semblen ser els que han de guardar els infants i joves perquè moltes famílies puguin fer front als seus horaris laborals. Podem apreciar com hi ha infants que entren als centres a les 7.30 del matí i poden sortir més enllà de mitja tarda, tot ajuntant el servei de menjador i les activitats extraescolars. I apareixen les preguntes: per què només recau a l’escola aquesta conciliació? No tenen cap responsabilitat les empreses? On queden les mesures polítiques per facilitar la vida els ciutadans i salvaguardar els drets dels infants a viure plenament atesos gràcies a les seues famílies?
Per què parlem de conciliació quan realment el que fem és aparcar els infants perquè el capitalisme salvatge no ens deixa temps per criar els nostres fills?
Molts d’aquests infants empalmen, en sortir de l’escola, amb les activitats extraescolars, en un infinit bucle on el descans, l’avorriment, el joc lliure o simplement badar, no estan permesos. És necessari això? O simplement volem llevar-nos de damunt l’inestimable moment de jugar i estar amb els nostres fills? O, el que seria més greu, tal vegada no serà que el que volem llevar-nos de sobre és la tasca d’educar els nostres fills? Són els nostres fills una càrrega?
Per què parlem de complementar l’educació quan realment el que fem és omplir-los el temps perquè no ens destorbin?
Assistim esglaiats a escenes en restaurants i bars, on les taules familiars cada vegada estan més plenes de mòbils i tàblets que de converses. Seure a una taula i proporcionar-li al teu fill o filla alguna pantalla sembla ser ja una tradició entre molts adults. I si això succeeix a la vista de tothom, en un lloc públic, que no passarà a casa? Quantes hores al dia de consum a internet faran aquests infants? Quins continguts seran els consumits? Sota quin control? I encara, quin senyal els estem enviant quan som nosaltres els que estem més interessats al que surt a la pantalla del mòbil que el que li pot passar al nostre fill? Quantes hores de scrolling perdem, tot abandonant el nostre deure com a educadors? És més important el següent reel que prestar-li atenció al teu fill?
Per què parlem de digitalització quan realment el que fem és alienar-los i alienar-nos per escapar d’una vida que no ens omple?
Per tant, la manca de conciliació, l’ocupació excessiva del temps i l’alienació a les xarxes (a)socials serien probablement els tres factors claus en l’abandó actual de la infància. Ara, no estan sols. Llarga és la llista: la forma de relacionar-nos amb els nostres fills, la sobreprotecció, la dimissió per cansament o per deixadesa en la nostra tasca d’educar, l’excessiu consentiment, el xantatge amb regals per compensar la manca de temps que els hi dediquem i un lamentable i trist etcètera.
L’abandonament de la infància no només es produeix pel fet que tradicionalment hem interpretat. L’abandonament també es produeix per una absència física. És avui en dia el renunciament més comú. És aquell on l’autenticitat emocional deixa d’existir. On els nostres fills i filles perceben el desinterès. La llunyania. El silenci. El cansament. I finalment, l’apatia i la fredor.
Aquesta tremenda buidor que estem alimentant a mans plenes serà devastadora. Hem de pensar que aquest forat no té edat. Ells ho perceben. I aquests fets arribaran a devastar infàncies i a destrossar futures vides adultes. Ja ho vivim: depressions, tristesa, dependència, manca d’atenció, cap esperit crític, nul·la tolerància a la frustració, apatia, hiperactivitat, consumisme, ludopatia, drogoaddicció… I tot banyat d’un fet esfereïdor. Com deia Michel Desmurget a l’entrevista a què fèiem referència al principi de l’article, estem davant la primera generació que tindrà, de forma global, menys intel·ligència que la seua generació anterior: “Si prenem països on els factors socioeconòmics s’han mantingut bastant estables durant dècades, els nadius digitals són els primers nens que tenen un coeficient intel·lectual més baix que els seus pares. És una tendència que s’ha documentat a Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Països Baixos, França, etc.”
Segurament, quan es va redactar la Convenció sobre els Drets dels Infants un dia com avui de l’any 1989, pocs estarien pensant en què seria als països desenvolupats on l’abandonament educacional, emocional i en el creixement de la infància fos allà on més s’està vulnerant aquesta Convenció. Que seria allà on creix la infància abandonada.
