El títol interioritza un no sabem què del nostre cor: dues aurícules? dos ventrícles? espais indeterminables, sense dibuixos geomètrics que els facin aplicables a l’enteniment ras de la plena vida que ens conté? o encara una mica d’il·lusió per a les vàlvules i per a les venositats pulmonars? El desprestigi, a certa edat, de la pressió cardiovascular, i del seu indòmit, però recomanadíssim, control? Mai se sabrà. O, si se sap, per què se n’ha de fer propaganda, i lluir-lo en públic, placebo dels sobresalts, mentidera creativitat? Quatre costats (LaBreu Edicions, Barcelona, 2025) és el llibre de versos que Antoni Marí (Eivissa, 1944) ha llençat a la ventura de la nostra imprescindible necessitat de llegir-nos-el.
Com que es tracta, i ho confirma el seu subtítol, d’un Poema en quatre cants, aguditzem l’oïda, a més de la vista ja cansada i, tanmateix, confirmadora dels trencalls que ens hi duran, en proposar-nos-ho i encertar-la, si hi ha sort, que n’hi ha d’haver.
T’he vist com un ble de llum
que encenia els llaços que em lligaven a tu
quan vivia vora teu i sempre hi eres.
La constatació d’un mateix, enmig del temps, és un misteri pertorbador que el primer pla de la consciència ens garantirà, meitat sorpresa, meitat lluita, en autodescobrir-nos amb inauguració festiva, reservadament, celebradament. Passam del grau zero de l’escriptura, és a dir, de la seua elementalitat poetitzant i significada, a l’últim grau del saber que mai s’assolirà sense accidents. El primer cant ve Del costat de les hores, i és una exposició maniobrada amb virtud de l’optimisme confabulat a mercè de la història que és somni provinent de la impuresa real, i recurs explicador de tot allò que ens va passant, que ens passava, que tal vegada no sabíem ni per què, ni com, ni si sí ni si no era així.
Pel costat del llenguatge és una explicació clarivident del procediment que ens ha dut a ser i a confirmar-ho amb les paraules que ens fan pensar o que ens pensen quan parlam. Un homenatge a la vida és un fil mesclat de nusos que ens costaran molt de desfer, però no tant de sentir i, en ocasions, de gairebé ofegar-nos-hi just una mica.
El pensament, en un instant,
pot transportar-nos a les regions més distants de l’univers;
fins i tot, més enllà, al caos il·limitat,
on, segons diuen,
la naturalesa es troba en la confusió total.
No hi ha res més enllà del poder del pensament.
L’estètica de la vida és una informació pràctica que ha de valer, però no hauria de valer de gaire sense una ètica apta per a bona part del gran públic i, per tant, que fos, com a mínim, mig comprensible i de llarg o comprovat recorregut. Acceptant que el llenguatge popular encara pugui usar-se, i aferrant-nos a claus ardents, tocam el foc: l’expressió, enc que sigui perillosa, voldrà sempre llibertat, la suficient per a dir i per escriure el que es vol i tocava de dir i, amb les correccions que tocassin, d’escriure-les i de publicar-les, peremptòriament, ara més encara, en català. Avisava T.S.Eliot des del prou allunyat 1932: El poble que deixa d’apreciar el seu heretatge literari esdevé un poble bàrbar. El poble que deixa de produir literatura deixa d’evolucionar intel·lectualment i sensitiva. La poesia d’un poble es nodreix de la parla del poble i, alhora, li infon vida, i representa el punt culminant de la seva consciència, la seva força més gran i la seva sensibilitat més delicada.
Bartomeu Ribes
