La interiorització d’una lectura com aquesta és un viatge dividit en etapes, o una llista prèvia, mental i poc apuntada -mea culpa- a la llibreta d’apunts, de capítols il·lustradors i explicatius de la mesura potenciadora, però encongida banda dins del text, d’aquests Quatre costats (LaBreu Edicions, Barcelona, 2025), el poemari, o tal vegada podríem dir-ne, i crec que fins seria, si no millor, més entenedor, manifest, d’Antoni Marí.
Hem arribat al tercer cant que porta com a títol Del costat de la natura. Amb assenyalaments introductòris de Friedrich Schlegel i del pal de paller sempre interdisciplinari i aplicadíssim que continua sent T.S.Eliot, ens deixarem endur com aquell vol d’ocells que un encertat vers de Villangómez va harmonitzar amb l’etern que retorna no sabem mai des d’on, ni cap on s’hi dirigia.
Entre la memòria i la imaginació hi ha hagut
una lluita constant de contraris.
Antoni Marí, de qui no caldria recordar ni obres premiades com L’home de geni, ni el salt poètic cap a l’endavant sense reserves que va significar al seu moment, per a la lírica en català, El preludi, és un pedagog que sempre fa córrer les seues aigües argumentals pel canal clarificador de l’assagista pulcre i contumaç, i, sobretot, admirador d’allò que explica i sap molt bé com comunicar-nos. Algunes paraules, ho pressentim en llegir-les, repeteixen sentiments, però no totes, això ens duria a la disbauxa, de la qual n’havíem oblidat la filiació tan directa que té amb la nostra naturalesa encara humana, però pastada amb els nous ingredients d’una presumpció d’innocència que ja tenim ben perduda i que ens fa ser a voltes com a nostàlgics, enyoradissos, o, si més no, com a figures aprenents de fugitius d’un temps perdut que semblava perfecte i que ho devia ser, però ha dat pas a una altra existència, experiència, etapa, època, com li vulguem dir. Ja queda lluny la disputa entre la civilització i la barbàrie, ens hem avesat a seguir sense equilibri, desconcentrats, però qui se’n sent sa i estalvi, en les actuals circumstàncies, de gairebé res, i on ha anat a parar el resum del bo i millor, frontera contínua i frenètic estat de l’hora punta, de la zona zero, de la urgència amb emergències i, afegit, l’imaginari, que segons Michel Pastoureau, l’historiador medievalista, més reconegut i famós pels seus estudis sobre els colors, i si tot depèn des de quina perspectiva es miri, és una realitat.
Volia preservar-ho tot del domini del passat
que coexisteix encara en el present.
La conclusió podria ser bona, i ho ha de ser. El primer balanceig cap a l’onirisme deixatat per la convulsió de les emocions agrupades quasi en sèrie, un recurs que a Borges li hauria tant agradat i commogut, i, per descomptat, la fulgurant llicència psicoanalítica de la pròpia mare, entre la fosca i la llum de la matinada, i el llistat dels autors estimats, o algun episodi de la història més local, quanta, quanta guerra, que titularia Mercè Rodoreda, però provinent d’un passat que no sols ha deixat ferides, sinó també:
La veritat com a coincidència de l’home
amb ell mateix.
O aquella matisació que mai més tornarem a fer-nos, la interiorització de la lectura d’un llibre, això en cas de poder-se fer, si s’intenta, insubstituïble per a significar allò que no sabíem com haver-ho de dir expressament i, per fi, ho hem intentat, i aquí s’acaba.
Bartomeu Ribes
