No sé què faig quan faig el que no sé que estic fent. És una obvietat. És una forma senzilla de complicar-me a mi mateix la lentitud fascinant que ja s’acaba quan octubre arriba i el foc insegur no apareix encara per enlloc, i tot gira amb el mateix ordre precedent que ens ha conduït a l’actual desordre generalista i gairebé generalíssim, com aquell que firmava “jo”, i tot seguit el seu primer llinatge, de franc?
Per a escriure, s’han de tenir ganes d’escriure. S’ha de voler escriure. Finalment, una volta arribats a la realitat cantelluda i giradissa, llavors sí que s’ha d’escriure de veritat, sense enganys ni provatures que desconcertin, no només l’enemic, que ja sabem que no ens tolera, sinó també l’amic e l’amat, aquells personatges dels quals en Ramon Llull tant ens en parlava i crec que a massa moments els tenim oblidats, engegats de la consciència, qui sap si abandonats en un exili massa incabable pel que fa al nostre subconscient col·lectiu, que hi ha de ser a alguna banda, gràcies Carl Gustav Jung per un saber molt més que no ens sabrà treure del tot de l’enorme interior sense exterior d’aquest octubre amb pell de pantera i amb cor de rata de claveguera.
Escriure era això i no era res altre. Me pregunt si ja s’acaba l’afany, l’encadenat o propulsió, diguem-li creativa, que ens estreny d’una manera a voltes torturant, s’ha de reconèixer, i en unes altres ocasions, amb goig i amb ganes de no acabar mai amb tanta satisfacció, però que no sigui un vol d’ocells, que no ens faci caure la cara de vergonya després del punt final.
Octubre a Eivissa. Un túnel que no du potser a cap banda que no coneguéssem ja d’abans. L’illa encara continua atrapada per la virulència de l’esforç físic i mental que la temporada treballada ha exigit d’una manera especialment abusiva, enguany crec que una mica més, i la tònica general de com va tot crec que em dona la raó sobre el que dic. Les cares de la gent ho reflexen. El meu propi rostre, en afaitar-me pel matí, ho diria quasi tot, si digués res. I, tanmteix, pas de pressa i no dic res en absolut, arrib amb l’hora justa, quan observ el sense sostre, el mateix personatge des de març fins a octubre, el que dorm tapat amb una flessada de quadres als peus del caixer automàtic que hi ha a una cantonada, just abans d’aribar, o a no gaires metres, al meu lloc de feina. La feina no és escriure, però l’escriure s’alimenta moltes vegades de la feina que s’ha de fer per a poder escriure aquests interiors i exteriors d’octubre, ara mateix.
Bartomeu Ribes
