Jean Serra: a l’ombra del magraner, per Bernat Joan i Marí

La notícia del traspàs d’en Jean Serra em porta, i no sabria dir exactament d’on em vénen, ni si els cit correctament de memòria, uns versos seus, que condensen tantes experiències de vida, i que evoquen els gran clàssics. 

Fan, més o manco, 
“Sovint he descansat 
sota l’ombra del magraner. 
Somiava, i era bell. 
Ara tot 
en una boira espessa
es fon”. 

Els dos primers versos ens duen a la bellesa dels poetes orientals. Podria haver-los escrit Omar Kayyam, o la poetessa Safo de Lesbos. El tercer vers podria ser de qualsevol època i de qualsevol poeta. Pocs versos poden destil·lar més universalitat. I els dos últims porten la presència d’un present que sempre contrastam amb allò que ens dedicam a idealitzar. 

Una de les gràcies dels bons poetes passa per la condensació. I pel silenci. I en Jean era un mestre en ambdues coses. Mesurava les paraules d’una manera gairebé compulsiva, perquè els donava una importància extraordinària. Sabia tot el bé i tot el mal que podien fer. Per això, sempre les usava amb una extraordinària cautela. 

Sigui també, aquesta glosa condensada, un humil i pòstum homenatge al poeta que es va dedicar en cos i ànima a la seua obra. 

Per Bernat Joan i Marí