A pesar de l’abús i la moda, i la intranscendentalitat que això comporta, la fotografia també, i sobretot, és espiritual. Perquè la fotografia és el viatge de la imatge a la nostra consciència. O expressat d’una altra manera, la fotografia és el moment de després, allò que encara fa frontera amb l’oblit i, per tant, no la sabrem encara mirar prou bé, fins que un espai de temps, i de impaciència, ens ho permeti de fer. No recordam gràcies a les fotografies, sinó que les fotografies aprofiten la nostra indisposició per a conservar els moments de la vida com caldria, i ens desprenen d’allò que tant hauríem volgut mirar, i ho convertim en símbol, en experiència d’una animosiotat que no se sap d’on procedia, ni si mai tornarà al clic que dispara no sabem encara què. Tant se val si no se’ns hi representa en el resultat fotografiat, si no hi sortim amb la nostra cara, o amb el nostre desig de figurar-hi, o cap importància tendrà que el revelat últim s’hagi maltractat o capgirat per qualsevol desventura tècnica, o qui sap si ben a posta. Cercant una rigorositat impossible, diríem que la fotografia és una crossa que ens permet a voltes d’anar lluny, i de no caure en la fondària potser absurda i malaltissa del passat que ja és història.
És una sort que la fotografia ja sigui a l’abast de gairebé tothom que la necessiti, però és una millor sort que ens hàgim avesat a contemplar i a buscar les grans fotografies dels millors professionals, i això sempre sense complexos d’inferioritat amb respecte a totes les altres arts que l’ortodoxia i l’heterodoxia han circumscrit als museus i a les col·leccions privades, és a dir, a les grans i poderoses fortunes. Si la fotografia és la clau de pas d’una manera d’acceptar l’art amb més amplària i llibertat cada vegada, alegrem-nos-en i siguem-ne sent fidels voyeurs i un pèl, o més, cada vegada, addictes seguidors d’aquest gran no parar de les imatges fotogràfiques que col·lapsen els missatges, les comunicacions, les xarxes socials, els noticiaris caramulls també de silencis, i també, també, de les nostres solituds.
A darrers d’aquest passat mes de gener, va fer-se a Santa Eulària, al Teatre Espanya, la presentació d’un extraordinari llibre de fotografies de Joaquim Seguí, de qui ja n’havíem pogut gaudir, en anys anteriors, tres altres títols que convé de no oblidar: Escenes etíops (2015), Color cubà (2019) i Índia velada (2021). Ara l’intrèpid viatger i absolut, personalíssim fotògraf, en companyia de textos amics i de convits a la opinió també compartida sobre aquest immens treball seu, ha bastit i posat en ordre un vast projecte que amb el títol de Illes i deserts (Balàfia Postals, Eivissa, 2025) ens permet de recórrer una corba del seu temps fotogràfic i vital, la que va des del 1981 fins al 2024. La fantàstica commoció que ens provoca l’ús feliç i embriagador, i tanmateix sedant i mica restrictiu en la multiplicitat dels conceptes primordials que treu a relluir i que exposa, però de manera generosa, abstracta i sentimentalment rica, insistint en l’ús profètic i reglamentari del blanc i negre més incombustible, només contradit en la magnífica portada a color, on se’ns mostra un arquer prehistòric, de Tassili, al Sahara algerià, més de dos-centes fotos en blanc i negre, una unanimitat respectuosa i màxima protagonista d’un rodar pel món que se’ns regala de manera immillorable, i no fa altre que reclamar, proposar-nos, com diu el mateix autor, un diàleg entre imatges, poesia i pensament. En resum, i no costa gaire de dir-ho: un gran llibre d’artista, d’aquells que reclamen un bon lloc de privilegi, però sempre a l’abast de tothom, a ca nostra.
Bartomeu Ribes
