És l’hivern que se suposa que ja ha arribat, de moment amable, discret i enganyador, molt i massa mediterrani, nostre, per tant, com una estranya primavera de moments entretenguts a no ser allò que haurien de ser, a no parèixer allò que representen, si la normativa del clima s’acomplís com un precepte que dóna voltes a la terra i ens podria ajudar a beneficiar-nos-en i a acceptar-la amb plena, o amb la suficient satisfació. Però és absolut i diferent, ara mateix, l’hivern, i se’m podrà preguntar que per què, i només sabria contestar que la causa és única i que s’aproxima bonament a les fetes extraordinàries que a vegades passen, i és que estic acabant de llegir Un cor furtiu. Vida de Josep Pla (Edicions Destino, Barcelona, 2024), escrita per Xavier Pla, un libràs exhuberant i molt més que obligatori, si no volem caure en el forat nefast de no recórrer, amb ànsia i amb gaudi, en alguns moments fins amb luxúria, o amb la més simple de les perplexitats, aquest totxo de més de 1500 pàgines que no es deixa amollar, perquè s’acaba convertint en una espècie nova d’animal prou lliure i de ben difícil o de impossible domesticació.
És el que passa quan s’està llegint el que pensàvem i pensam que s’havia de llegir, i els anys passaven i no hi havia manera de fer-ho. Però, per què en Josep Pla, o aquest importantíssim llibre sobre en Josep Pla, ens pot fer caure per fi de l’ase, amb el que l’ase metafòricament representa sempre, i això en una època d’absoluta indisposició col·lectivitzada envers la sorpresa i les creences en el particular i en el general literaturitzable de la vida?
A part de la complicació de respondre a aquesta pregunta, o a tantes altres que ens arribarem a fer algun dia, ja és una sort que puguem trobar els llibres, i que no hagin de ser els llibres els que ens hagin de trobar ells a naltros, ja que hi podria haver sorpreses, desconeixenses mútues, impossibilitats de molta envergadura, adreces i remitents desconeguts per totes bandes. Els missatges, si arriben, solen portar amb ells una urgència que obliga a poder disposar de tot el temps d’aquest món per a comprendre’ls. I, tanmateix, el temps ve de molt cap a endarre, s’ha solidificat de mala manera en una història que s’escriu amb l’hac majúscula i que desconeixem i ens passa a voltes per damunt, com una piconadora.
Josep Pla, acompanyat d’una comitiva mig angèlica, encara devotament admirada per una ínfima minoria de la catalanitat, i també mig a punt de caure en la fantasmagòrica davallada final dels grans oblits, de la qual en sobresurten les testes, els caparrots caparruts, i tanmateix lúcids, avisadors, profètics, de Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Joaquim Ruyra, va ser molt més que l’hereu de la literatura catalana castigada a no ser part d’ella mateixa fins que no pagàs el gran càstig de voler-ho ser. En conclusió: molts anys i bons!
Bartomeu Ribes
