Noudiari.es

La llengua de les P.A.U., por Bernat Joan i Marí

Bernat Joan

Recurrentment, els tribunals tenen tendència a ficar-se en qüestions que afecten l’autonomia universitària. Just abans de la realització de les últimes Proves d’Accés a la Universitat, va ser el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va decidir ficar-hi cullerada. Amb la maldestresa habitual, els jutges d’aquest tribunal varen advertir que el fet de poder-se examinar en espanyol no havia de ser “per defecte”. Que això de passar a tothom els qüestionaris en català i només donar-los en espanyol si l’alumne ho demana (de l’occità-aranès ni se’n recorden, no fa falta dir-ho) no podia ser. I que se’ls havia d’oferir alhora en les dues llengües oficials (quan, a Catalunya, com tothom sap menys els jutges, de llengües oficials n’hi ha tres).


Les universitats, en atenció a la seua autonomia, a l’autonomia que els consagra la sacrosanta Constitució espanyola (que els jutges sembla que obliden sistemàticament), varen fer com sempre: oferiren els textos de les proves en català i, si algun alumne ho demanava, els els passaven en la llengua oficial que volguessin (occità o castellà).

De fet, no arribaren al 5% els alumnes que optaren per examinar-se en espanyol. Però això no té cap importància: legalment, un sol alumne que ho demani hi té dret. Com, legalment, un sol ciutadà que passi pel jutjat i vulgui ser íntegrament atès en català també hi té dret, tant oralment com per escrit.

Tenint en compte que la seua intromissió no podia modificar res, per què, idò, els del TSJC varen posar-se per enmig? La respota crec que resulta ben clara: es tractava de marcar territori. Com fan d’altres animals territorials, els humans (que som un animal eminentment territorial) tenen tendència a marcar territori. Així, els del Tribunal Superior recordaven a la bona gent de les universitats que estan vigilant, que hi són i que no perden calada. I, ai las!, que tenen poder per fer-los passar un mal tràngol, només de proposar-s’ho. Que ells vagin per un cantó i la societat vagi per un altre sembla que no els preocupa gaire. A ells, vull dir.

Salir de la versión móvil