Era un altre món. Era que tal vegada tot començava. Era que s’hauria d’acabar aquell començament, ja per fi, ho intuïem, que ja tocava que s’acabàs. La mentida amb veritat dels somnis. Anàvem llegint i érem tan joves que no record massa bé ni aquell començament ni quasi res. Qui era ningú en aquell temps estrany? Arribaven i se n’anaven les paraules. Les llegíem. I ens ensenyaven a ser qui voldríem ser, o ens ho proposàvem, aixi n’érem d’il·lusos, sense més seguretat que la causada pel desig urgent de fer realitat la irrealitat mateixa de la qual tot devia procedir. Sí?
Les afirmacions, massa prompte, o molt més tard, com a negatius de fotografies, que si s’havien revelat, sortiren amb taques, amb defectes de perspectiva, d’enfocament, de comprensibilitat i de consonància amb les lleis òptiques que també es formulaven amb paraules i amb xifres i amb nous signes demostrats i a voltes indemostrables: la poesia?
El castellà, perquè tot ho estudiàvem en castellà, se sobreposava al nostra català, tan eivissenc, que només era el que ens deixava a penes no ser, sense escapatòria que travessàs les parets de la casa paterna, les convencions apreses de l’ordenament matern, el perfil predominant del germà gran i dels amics que també el parlaven amb absoluta, amb cordial i saludable normalitat de vida a l’antiga feta present, de vida sentida, de vida heretada i aferrada al cervell que pareixia portàtil i que aquella vida ens la volien arrabassar de lloc, potser ho temíem i ja en sentíem les primeres, les segures, les cada cop més fortes conseqüències.
En lletres i ciències llavors es dividia la ramificació del coneixement que encara no gaudia de ser escrit amb majúscules. Havíem d’aprendre a ser de cap a aquell costat, o de cap a l’altre, no hi havia un terme mig ni se l’esperava amb curiositat. Hem d’aprendre a ser d’aquesta manera? Hem d’aprendre així?
A aquesta espècie de, diguem-ne, reflexions m’hi ha fet arribar l’aparició del llibre Triomf del present (Obra poètica 1965-2000), que Francesc Parcerisas va publicar fa uns mesos a Quaderns Crema, la barcelonina editorial a la qual ell hi fa d’estaló imprescindible. Recordem, encara que no caldria, i abans d’ell també ho va fer Josep Maria Sala-Valldaura, que Francesc Parcerisas va tenir i té una etapa eivissenca fonamental a la seua carrera vital i literària. Amb el seu germà David, i amb Màrius Cucurni, aquests dos molt més cinetífics, i amb d’altres que segurament, o no han tormat, o no els recordam, varen tenir un paper important en aquells temps d’educació encara encorsetada per la dictadura militar d’aquell general i dels seus seqüaços.
A Eivissa teníem en Villangómez, que no era poc, perquè era i és haver de dir massa, i teníem i tenim en Josep Marí, i n’Isidor, amb el mateix llinatge, i encara empeltat de si mateix, en Toni Roca, i a Barcelona, amb escapades eivissenques, l’assagista poetitzador i teòric de l’Estètica sempre en perill i miraculosa, l’amic mai suplantador del susdit Parcerisas, ombra i llum, n’Antoni Marí, i hi havia, i ja ens va deixar, en Jean Serra, sate·litzant amb la millor literatura aquesta illa tan pobra, com feliçment l’anomenaren, en un gran disc inoblidable, els Uc.
Francesc Parceisas inclou una sèrie de poemes inèdits, de 1990, Ombra encesa, i a un bocinet hi fa així:
Penosament atzar. Riuràs al carreró,
si és que això importa. Passa un avió,
i plores que sen vagi allò que eres.
Bartomeu Ribes
