La reconquesta d’Eivissa per part de la Corona d’Aragó i l’intent de manipulació del fet per part del nacionalisme català, per Javier Torres

Recentment, com cada 8 d’agost a Eivissa, hem commemorat la reconquesta cristiana de l’any 1235, un esdeveniment crucial per a la història de la nostra illa que va marcar de manera definitiva la nostra història i tradicions. Tanmateix, ja fa prou anys, alguns sectors del nacionalisme catalanista han intentat reinterpretar aquesta efemèride, presentant-la com una “reconquesta catalana”. Aquesta afirmació, però, no té cap fonament històric i és un exemple clar de manipulació per justificar narratives polítiques contemporànies.

Per comprendre la falsedat d’aquesta afirmació, és important recordar que l’actual territori de Catalunya mai ha estat independent de iure en tota la seva història. Des de l’època de l’Imperi Romà, quan les actuals terres catalanes eren part del vast imperi, aquests territoris han passat per diferents dominis polítics. Després de la caiguda de Roma, la regió va ser integrada al Regne Visigot, que va governar la major part de la península Ibèrica fins a la invasió musulmana del 711. En aquell moment, les terres de lo que avui coneixem com a Catalunya van caure parcialment sota control musulmà, mentre que els francs, sota el lideratge de Carlemany, van crear la Marca Hispànica com a zona fronterera per contenir l’avanç dels musulmans. Aquestes terres van ser, per tant, part de l’Imperi Carolingi, i no d’una entitat catalana. 

Amb el temps, els comtats de la Marca Hispànica es van anar unint sota l’autoritat dels comtes de Barcelona i, finalment, es van integrar a la Corona d’Aragó. Això va marcar un nou capítol en la història d’aquells territoris, que van formar part d’una entitat política més àmplia que incloïa altres regnes i comtats. Posteriorment, amb la unió dinàstica dels Reis Catòlics i la formació de la Monarquia Hispànica, els territoris de l’actual Catalunya van ser completament integrats a la Corona d’Espanya.

En aquest context històric, és evident que el concepte de «Catalunya» com a entitat política no existia el 1235. El terme «Catalunya» només va començar a utilitzar-se amb més freqüència a partir del segle XIV, i la consciència d’una identitat catalana pròpia es va desenvolupar de manera gradual i tardana. A més, la llengua catalana, tal com la coneixem avui, no es referia encara amb aquest nom durant el segle XIII; les variants dialectals parlades en aquell moment no es reconeixien formalment com a «català» fins força més endavant.

Per tant, presentar la reconquesta d’Eivissa com una “reconquesta catalana” és un anacronisme i una distorsió històrica. Aquest esdeveniment formava part d’una empresa més àmplia de la Corona d’Aragó, que integrava diversos territoris amb identitats pròpies, però units sota una mateixa corona. La necessitat de certs sectors nacionalistes de reinterpretar aquest episodi revela una preocupant tendència a manipular la història per adaptar-la a interessos polítics actuals.

Aquest recurs constant a la tergiversació històrica posa de manifest la feblesa d’un discurs que necessita recolzar-se en falsedats per justificar-se. La història ha de ser respectada en el seu context, sense distorsions, per evitar que els esdeveniments del passat siguin utilitzats per justificar conflictes del present. La reconquesta d’Eivissa va ser un èxit de la Corona d’Aragó, no d’una entitat catalana que, en aquell moment, ni tan sols existia com a tal, ni existiria fins molts segles després. Aquesta manipulació de la realitat no només és irresponsable, sinó que també enganya i divideix la societat, creant falses percepcions que dificulten la convivència i el progrés col·lectiu. La construcció d’un relat nacionalista basat en aquests enganys no només desvirtua el passat, sinó que també enganya les generacions presents i futures, alimentant divisions sobre la base de mentides i mitges veritats.