El problema de l’habitatge es va començar a resoldre durant el tercer govern d’extremes, passat el quart de segle. En aquells comicis, els postfeixistes havien donat el sorpasso als descendents de Fraga Iribarne, que a causa dels nombrosos casos de corrupció esdevinguts a les seues files, havien quedat una desena d’escons per sota dels nostàlgics del Fascio. De resultes, el nou executiu era un govern de coalició amb la mateixa presidenta que els darrers exercicis però encara més titella.
La solució fou populista alhora que efectiva: Declarar la totalitat del territori de les illes com a urbanitzable i doblar el cànon d’edificabilitat en altura. Es contemplaven, això sí, certes restriccions als espais naturals, tot i que la norma comptava amb diverses excepcions. Llacunes legals que a la pràctica feien possible la construcció del que hom volgués allí on hom desitjàs a canvi de beneficiar algunes fundacions sospitosament relacionades amb el finançament irregular de les formacions governamentals.
Cert és que per aquell llavors, i gràcies a lleis anteriors força permissives, la construcció en disseminat ja havia permès transformar gran part del paisatge illenc tacant el sòl rústic de cases amb piscina i tanques metàl·liques tallant camins d’antuvi públics, però aquella liberalització extrema a cop de decret, va marcar un abans i un després en l’urbanisme a la carta, donant un significat encara més destructiu al terme ‘Balearització’.
Com era d’esperar, l’illa va començar a bescanviar el verd arbori i el rostit del blat pel roig amarronat de les teules i l’empedrat gris dels terrats, tendint cada volta més vers el punt màxim de la seva capacitat urbanística.
En pocs anys, des d’es Mal Pas a Punta Prima i fins als peus de la Mola, s’esdevingueren tot de parcel·les interconnectades per una xarxa de carrers asfaltats que unien una extensa urbanització a banda i banda de l’antiga PM-820. Cases i més cases tacades per algun minúscul parc i diversos edificis residencials per allò d’encabir més gent en menys espai.
Els que no tenien prou de sous per a una casa, podien optar per un dels tres milers de bungalous de fustes, plàstics i uralites del càmping des Ca Marí, un projecte que, finalment i a contracor de ben pocs, havia eludit les poques traves burocràtiques que restaven per a conformar una realitat desordenada i favelària de carrerons estrets i bruts on tot es rellogava després de ser rellogat i on havien anat a petar les successives onades de migrants d’avió, pàries del món arribats fonamentalment de Colòmbia per fer ‘turisme’ de llarga estada amb nòmina en negre.
A Santfrasiscu, les construccions havien guanyat en alçada i l’església, ara anomenada «Nuevo Templo evangélico del Cristo de las Angústias» des que el nou bisbe de Formentera i Eivissa, Don Poncio Vicario de Cali, va decidir escindir-se de Roma i pregonar la nova fe, ja no era el sostre de la ciutat, sinó un punt blanquinós enmig d’una urbs de blocs grisos que s’estenia ja fins més enllà de ses Bardetes i Porto-salè empalmant a l’est amb les infidels barriades de Santfernandu, que a la volta connectava de seguit amb la zona d’hotels-casino i cases de fornici d’es Puggiol·li, una rèplica xavacana de Las Vegas on la colònia siciliana i la diàspora napolitana havien establert la seva piccola repubblica governada sovint a esquena del Consell encara que mantenint un pacte tàcit segons el qual la roba bruta es feia net dins casa, els morts no existien i les butxaques que s’havien d’omplir rebien religiosament la mensualitat convinguda i la preceptiva paga doble a juny i desembre.
La Savina continuava sent el principal port d’entrada. Ampliat dues voltes en poc més d’una dècada, rebia les embarcacions de mercaderies carregades de camions amb queviures i, sobretot, de material d’obra per donar continuïtat al domini urbanitzable.
Les barques de passatge i alguns creuers atracaven al port d’es Caló, on a base d’excavadores i pantalans artificials, s’havia guanyat un bon tram a la mar deixant igual que sempre, això sí, el petit racó dels escars i el Mollet mai rehabilitat perquè el turisme de pas s’hi aturàs a fer-se la foto de rigor i captàs l’antiga essència de Formentera.
Als afores de la Savina, el penal d’es Campament continuava creixent murs endins i concertines enllà, acollint les noves fornades de la migració irregular arribades de tot l’estat.
El terreny original, on a mitjan segle vint s’aplicava la ‘solució final’ matant de fam els presos republicans, era ara un camp d’internament que s’estenia fins al polígon industrial on els reus del segle XXI treballaven en condicions paregudes als seus antecessors. Amb ells compartien la privació de llibertat i l’odi dels carcellers doble ‘N’: Neonazis i Negacionistes.
No eren estranys els «suïcidis», ni els «accidents laborals», ni mancaven òrgans per a trasplantaments, un pròsper i sucós negoci totalment lícit des del moment que el migrant entrava as Campament, ja que eren obligats a signar la cessió del seu fèretre en cas de defunció durant l’interval entre el seu ingrés i la seva devolució a uns països d’origen que sovint en refusaven l’extradició.
En contrast, més enllà dels filats, a l’altra banda de l’estany des Peix, el verd de l’herba arribava gairebé fins a la riba de l’aigua en el vuitè forat dels trenta-dos del Golf Ressort C’an Marroich, obra i miracle del net de l’antic Ministre, que no sols havia ampliat la planta hotelera a mig món, sinó que havia fet realitat el somni del momificat patriarca de transformar la vella finca pública en l’únic pulmó verd de l’illa a base de palmeres i gespa transgènica. Un espai natural-artificial ideat per a aquells que volien creuar es Freus, avorrits de colpejar el swing al Golf Club Ushuaïa, i per a les elits residents a s’Espalmador.
L’estany era ara el port esportiu de l’illa de facto després de les obres de drenatge del seu fons, necessàries per a guanyar-hi profunditat de fondeig per als iots més grans i per a erradicar la «ditxosa caulerpa dels collons», que era com definia l’alga el molt honorable i encara més corrupte president del Consell, antic titular d’Habitatge que gràcies als canvis legislatius i a la requalificació exprés d’alguns terrenys familiars, havia multiplicat la fortuna del seu clan i catapultat la seva carrera política de favors en cadena i comissions per sota d’una taula sense calaixeres.
Es Cap era ara el gran abocador de l’illa.
La muntanya coneguda popularment com el mont Giggio Corleone en honor al seu impulsor, director insular desaparegut en estranyes circumstàncies, s’havia transformat en una vasta superfície de restes de runa i detritus pels que Formentera pagava cada any tres milions de multa al Govern Balear, descompte inclòs. Una penalització nascuda allà pel 2025 i que havia anat augmentant al mateix ritme que l’extensió de brutor alimentada diàriament per centenars de camions, camionetes i bolquets de totes mides i continguts que es desparramaven pels penya-segats i feien supurar el torrent de cala Saona d’una llengua de residu viscós i pudent que havia convertit una de les cales anys enrere més visitades en un cementeri de porqueria bombollejant que, això sí, alimentava la compacta i fumejant planta de biogàs que dotava d’energia sostenible el no gaire llunyà complex golfístic barra residencial de luxe de C’an Marroich. Una meravella de la tecnologia contemporània que havia estat possible gràcies a una sucosa subvenció estatal a fons perdut per a alegria dels titulars del complex i de la seua selecta clientela, que podia gaudir d’uns edificis, carrets i tanques de seguretat anti-populatxo totalment electrificades i de franc gràcies als sous i a la femta de tots.
L’augment exponencial de població, no només la flotant, sinó la residencial a base d’expat de totes bandes, havia acusat el problema de l’aigua, que s’havia intentat resoldre amb la instal·lació de dues dessaladores més i successives ampliacions de la depuradora. El resultat: Una producció de residus de salmorra que s’anaven acumulant a un petit turó que creixia als afores des Ca Marí, entre les noves plantes de l’aigua, la subestació elèctrica, on s’havien tornat a habilitar les antigues turbines per a pal·liar la recurrent i impostada manca d’electricitat, i la megadepuradora, que amb prou feines aconseguia transformar les aigües negres en pixum marronós. Les tovalloletes higièniques, els tampons i la imbecil·litat havien obrat, a més, el miracle de rebentar tantes voltes l’emissari que finalment es decidí canalitzar el riu de merda sortint de la «planta de gestió d’aigües residuals» directament fins a la mar passant pel bell mig del càmping, on els residents convivien amb la fetor ambiental esgotant sovint les existències de Vicks VapoRub.
Mirant-ho pel cantó positiu, ara els de Santa Eulària des Riu s’havien de fer fotre, perquè ja no eren els únics que podien presumir de tenir un curs fluvial a les Balears.
L’altiplà de la Mola havia quedat gairebé exempt de la fúria urbanística. De fet, ara sols en quedaven el far, merament decoratiu, i el nucli del Pilar, que amb els anys havia decrescut conservant-se sols l’església, el cementeri i quatre cases mal comptades al voltant. La resta; miralls i més miralls que havien anat substituint els conreus de xeixa i els boscos, delmats primer per la processionària i posteriorment per una sèrie de focs forestals que permeteren la requalificació exprés de sòl rústic a industrial just després d’unes expropiacions a la baixa que ningú va voler signar i que es feren efectives per la gràcia de Déu.
Fora sega, fora verema, fora pins i benvingudes les extensions infinites de plaques solars que, vistes des de cel, enlluernaven els avions obligant passatge i pilots a guarir-se amb ulleres de sol per a evitar un principi de ceguera els primers i un estavellament a sa Talaia de Sant José els segons, tot i que en el que es duia de dècada, havien set ja tres aparells els que havien anat a petar als borrascosos cims josepins i un parell més a les aigües pròximes a platja d’en Bossa, amb un còmput global de 576 víctimes mortals i un centenar llarg de ferits de diversa consideració rescatats del parell d’amaratges.
Així i tot, la mar platejada seguia allí dalt, fent de gira-sol cada jorn, escalfant-se i produint els megahertzs necessaris per a alimentar la intensitat formenterera i, sobretot, per a enviar energia renovable i barata per cable a la península, on es desviava un 80% de la producció de la megaplanta així com dels diversos molins situats a uns pocs centenars de metres davant les costes de Migjorn, com gegants de braços oberts que assenyalaven amb les seves aspes les no gaire més llunyanes torres petrolíferes que, ara sí, la Trump Oil Company, propietat dels hereus de l’expresident ianqui, mort per magnicidi de tret a la testa durant la campanya de la seva tercera reelecció, havia instal·lat al sud de les Pitiüses gràcies a una oportuna reforma de la llei d’hidrocarburs accelerada per la coalició feixista que governava amb majoria absoluta l’esdevenir de la pàtria.
Total, Migjorn, amb el seu riu desembocant brutorada as Ca Marí, havia deixat de ser la platja d’aigües transparents i llit de posidònia seca d’abans per a transformar-se en una mena de zona zero de porqueries vàries i restes de quitrà bituminós que amb prou feines era visitat pel turisme de baixa estofa, que es restringia a la banda de Llevant i a l’antic parc natural de ses Illetes, ara transformat en una vasta zona d’oci diürn i nocturn ininterromput on els bitch clubs havien absorbit tot el sistema dunar transformant-lo en formigó per al delit del turistam que recorria aquella zona d’alcohol de saldo i abocaments fecals constants on des de sa Séquia fins a tocar de la llengua des trucadors, hi havia un reguitzell d’antres a banda i banda de l’avinguda Aigua Clara, per a alguns homenatge a un antic periodista, per a d’altres un oxímoron de la realitat que travessava l’antic pas de s’Espalmador per a arribar eixamplada i millor guarnida a l’antic illot, transformat ara en el barri dels que havien fet sous durant els anys de bonança turística i especulació immobiliària salvatge i ara es podien permetre viure de rendes a un paratge enjardinat ple de ‘villas’ amb piscina, esportius llampants i seguretat privada. Tot un cap de serpent allunyat del punt d’excreció i amb els ullals ben esmolats i carregats del verí d’aquells que se sabien amb la paella pel mànec i maldaven per controlar que la resta, més enllà des pas, anàs donant els rèdits necessaris per mantenir- los instal·lats en la comoditat de saber que si el Titànic s’enfonsàs, les barques de salvament serien per a ells i els durien a qualsevol segona residència des d’on continuar parasitant el que restàs per parasitar.
Formentera havia mutat, inexorablement, cap a una illa sense cap encant i amb una petitesa un punt angoixant per a les més de vuitanta mil ànimes que la malvivien amb l’única esperança que el futur no empitjoràs les coses.
La baixada del turisme, fins i tot de l’indesitjable, les creixents desigualtats socials, l’acumulació de residus i l’alça dels preus, només superada per l’augment de les temperatures auguraven, però, un destí fatu als seus residents.
Per David Setbetes
