Com que no tinc món interior, sovint em dedico a seguir via youtube continguts subversius, com ara els judicis que s’emeten a través del canal de l’Audiència Nacional i, més recentment, els plens de l’Ajuntament d’Eivissa. El que es va celebrar el passat 31 de juliol va ser per moments tan vergonyós a causa d’algunes rèpliques procedents de les files de la dreta que seria bo que es visualitzés als instituts com a mostra del que no ha de ser: el que no ha de ser un debat, el que no ha de ser l’oratòria, el que no és argumentar, el que no ha de ser la política.
Un dels punts del dia era referit a la xenofòbia. Des de l’oposició es va proposar una resposta institucional que rebutgés proclames i actituts racistes contra els immigrants i altres col·lectius vulnerables. Lluny del que caldria esperar -qui no vol renegar de l’odi?-, els partits de dretes no només van rebutjar la proposta sinó que van aprofitar per fer just allò que haurien d’haver refusat: escampar mentides sobre les persones migrants i donar per descomptat que aquells que arriben a casa nostra damunt d’una pastera ho fan amb intenció de delinquir.
Sempre que comencen a parlar de delinqüència lligada a la immigració penso, il·lusa de mi, que per fi algú es referirà a les diverses violències que s’exerceixen al nostre país contra les dones immigrants, sobretot en l’ambit domèstic. Però no. Aquestes dones no els preocupen. I és que clar, si posen sobre la taula que el 90% de les treballadores domèstiques, sovint d’origen estranger, no tenen contracte laboral, igual remenen les branques d’un arbre que els pot deixar sense la dona que els cuida la iaia a canvi de quatre canets o sense la noia que els renta la casa tres cops a la setmana a canvi d’una paga que a dures penes li cobreix el transport. I si furguen una mica més i descobreixen que una de cada deu empleades domèstiques denuncien haver patit violència sexual per part dels seus empleadors (sovint homes espanyols) se’ls desmunta un dels mites emblema dels partits d’ultradreta, el de l’immigrant violador.
És descoratjador comprovar que, també a nivell municipal, la barra del bar s’ha traslladat a la vida política. I, com més a la dreta, més triomfa l’arenga del carajillo, de l’escuradents a la boca, del perroxanxe sense venir al cas, de les fal·làcies i de les afirmacions sense dades que les sustentin. Al final, tot es resumeix en prendre al ciutadà per un ingenu amb la capacitat analítica d’un cargol i, de forma més o menys explícita, potenciar el ressentiment cap als més desfavorits.
I és que l’odi no admet equidistàncies: o s’hi està manifestament en contra o s’hi està a favor. No val posar-se de perfil i fer veure que no va amb nosaltres. Quan els nostres representants polítics es van negar en el ple del passat juliol a manifestar-se contra l’odi, van validar a la pràctica el menyspreu envers els més vulnerables i, de rebot, els abusos diaris que pateixen les dones immigrants a mans d’empleadors espanyols.
bravo!! 👌