Enguany Enrique Fajarnés Cardona hauria fet els cent anys. La Biblioteca Municipal d’Eivissa ho ha commemorat fent-lo escriptor del mes de febrer, i, aquest dimecres dia 14 de març, amb un molt merescut i original acte: una lectura dramatitzada i una conferència de Felip Cirer, director de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, entre altres mèrits. En aquesta Enciclopèdia podeu conèixer detalls de la biografia de l’homenatjat: www.eeif.es/veus/Fajarnés-Cardona-Enric/.
Els textos de Fajarnés seleccionats per a la seua lectura pública provenen de l’obra titulada Lo que Ibiza me inspiró. Aquest llibre va tenir una primera edició l’any 1985 per part del Consell Insular d’Eivissa i Formentera. En seguiren una segona el 1987, una tercera, ampliada, el 1995 i una quarta, pòstuma, el 2004, fruit de l’esforç del també desaparegut Enrique Fajarnés Ferrer d’editar una antologia dels escrits del seu pare. Aquesta darrera edició és reproducció exacta de la de 1995.
Lo que Ibiza me inspiró és d’una redacció deliciosa. Admet, com quasi tot el que és bo, diversos nivells de lectura. Les persones que passen gust llegint anècdotes del passat i descripcions d’escenes del que podríem anomenar cultura popular, hi trobaran una mina. Aquelles a les quals interessa la història, podran aturar-se, entre els molts i variats capítols del llibre, en narracions de veritable interès que fins i tot poden servir de font primària de la petita història d’Eivissa.
La seua lectura es pot fer saltejada, passant d’uns capítols a altres sense seguir necessàriament l’ordre que l’índex ens proposa. La narració de tot allò que l’illa suscità en la ment de l’autor ens proporciona unes valuoses indicacions de l’essència insular. Una essència que avui potser es va esborrant o transformant-se però de la qual, llegit el llibre, podem reconèixer encara, en el dia a dia, com llambrades: ironies fines, pessimismes irredempts, alegries contengudes, algunes crueltats…
A cada lector o lectora el cridarà l’atenció més un aspecte o altre, inclinacions que poden ser canviants segons l’època i l’edat en què donem mà al llibre. Convé tenir-lo no massa recòndit i tornar-hi després d’anys de no girar-ne els fulls. A mi, els capítols relacionats amb la trista història de la infame guerra del 36 em pareixen molt interessants.
Fajarnés els va ampliar en la darrera edició. Hi va fer afegits importants dels quals es pot creure que varen ser el fruit de noves dades i de nous records, com digué l’autor, però també s’ha de tenir en compte que el 1987 no era el 1995. Tot i el curt lapse de temps transcorregut, Fajarnés, que va fer la guerra d’oficial en el bàndol rebel, potser es va convèncer que ja podia incorporar al cos primigeni del llibre algunes coses no escrites abans. És el cas dels apartats “La muerte de un niño cojo” i “Lo que es el hombre”, del capítol “Recuerdos de la guerra civil” que es poden llegir com a denúncies de l’autor a les crueltats perpetrades per un i altre bàndols.
La part de la guerra s’estén per altres seccions del llibre fora de l’exclusivament centrada en ella. Així, hi ha un capítol en què l’autor recorda Àngel Palerm Vich, “hombre de claro intelecto”, “desasistido de la fe religiosa”, “profesaba credo anarquista”, “iba armado y comandaba un grupo de milicianos”, “alejado de Ibiza en septiembre de 1936”. En el llunyà Mèxic, com tants d’altres als quals l’enyorat Xicu Lluy va fer, per fi, alguna justícia en els seus llibres, el doctor en Antropologia Àngel Palerm Vich assolí altes metes intel·lectuals i gran consideració acadèmica.
Molts altres capítols no són tan amargs. La majoria d’ells conté precioses informacions etnogràfiques i, tot i ser una obra escrita en castellà, hi són freqüents les paraules i expressions en “nuestro catalán dialectal”.
Per Antoni Ferrer Abárzuza.
