L’eivissenquing, un esport de risc, per Oti Corona

Hi ha esports de risc com el puenting (taxa de mortalitat: un de cada cinc-cents mil), l’ala delta (un mort per cada cinc-cents seixanta) o el balconing (desenes de morts però, per motius incomprensibles, els diaris esportius consultats no en recullen les dades). Un quart esport de risc consisteix en parlar en eivissenc amb desconeguts. A Eivissa, vull dir. No em refereixo a anar més enllà de les fronteres dels humils territoris catalanoparlants, això ja no seria un esport: seria un suïcidi. Parlar eivissenc a Eivissa. Si no ho heu provat, feu-ho. Adrenalina pura.

D’aquestes que arribes a un establiment, dius «Bon dia» i reps una advertència en forma de «¿Qué?» que és un «Qué» específic, únic, inconfusible, que només s’utilitza quan algú gosa expressar-se en eivissenc, un «Qué» que posa els pèls de punta i que sorprèn fins i tot a qui l’acaba de pronunciar. Si, com sol ocórrer, qui rep aquest «Qué» activa immediatament els seus instints de supervivència i continua, de manera automàtica, parlant en castellà, tot queda en un ensurt i la vida segueix el seu curs natural en castellà, que és com transcorria la vida abans que uns exaltats amb ganes de gresca inventessin el català. Si, pel contrari, es tracta d’una persona temerària i sense cap aferrament a la vida que s’entesta a seguir parlant en eivissenc, del no res apareixen una patrulla d’antiavalots, els de protecció civil i dues ambulàncies que es situen en posició d’alerta davant del local en qüestió. Pel que pugui passar.

Sempre surto de casa disposada a practicar l’eivissenquing. Reconec, però, que de vegades m’ha faltat valor. Per exemple, vaig decidir passar al castellà quan el cambrer de la pizzeria on sopava fa un temps amb uns amics ens va amenaçar de parlar-nos tota la nit en italià si ens tornàvem a adreçar a ell «en aquesta llengua». Es referia, no cal dir-ho, al català. Pensareu que potser li havíem recitat les primeres línies de les Homilies d’Organyà però no, no. Res més lluny. Va ser perquè li havíem preguntat si la quatre estacions portava xoriç, unes paraules absolutament indesxifrables per una persona que domina el castellà i l’italià. En una altra ocasió vaig explicar a una cambrera que m’havien portat un entrepà de formatge en comptes del plat de macarrons que havia demanat i aquesta em va escridassar davant la resta de clients perquè «Como me lo has pedido en catalán, pues no te he entendido». 

Quina alegria que hi hagi qui no sap respondre amb un «Disculpa, no hablo ibicenco», un «Hace poco que estoy en la isla» o, posats a somiar en gran, que et demanin si pots repetir-ho més a poc a poc. Suposo que cal donar les gràcies a aquests herois anònims que fan que l’eivissenquing ens posi a mil, que ens faci sentir com si ens llancéssim al buit des de dalt d’un pont, d’un cim o d’un balcó. Hi ha gent que ignora que tothom és mereixedor de respecte, inclòs aquells agosarats que ens atrevim a parlar català. Una sort pels amants de les emocions fortes.