Lleó XIII, l’any 1881, va nomenar la mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya. Vull pensar que gent com el bisbe Torres i Bages hi degueren tenir alguna cosa a veure. En qualsevol cas, aquest papa sabia alguna cosa de la volatilitat dels estats i de l’existència de nacions amb estat i sense (durant el seu mandat varen acabar-se d’extingir els estats pontificis, es va consolidar la unitat italiana, etc) i, per tant, podia tenir sensibilitat envers les reivindicacions catalanes. Va passar a la Història, sobretot, per l’encíclica Rerum Novarum, on s’assenten les bases de la democràcia cristiana moderna.
Fa uns anys, Robert Francis Prevost va consagrar una església a Trujilo, Perú, a la mare de déu de Montserrat. Vés per on!
Ahir, Prevost va ser elegit papa -hi va haver, doncs, fumata blanca- i va escollir el nom de Lleó per al seu pontificat. Serà, idò, Lleó XIV. Veurem com si el catorzè dels Lleons sabrà consolidar reformes a l’Església catòlica, si tendrà la mateixa sensibilitat en relació a la volatilitat dels estats (i als drets d’aquells que no en tenen), i si deixarà la marca que va deixar l’admirat del nostre Llorenç Villalonga.
De moment, se’ns diu que s’emmarca dins el corrent més progressista de l’Església catòlica, que ha tengut una magnífica sintonia amb el papa Francesc, que coneix bé les Amèriques (no debades s’ha fet tants anys al Perú que fins i tot té la doble nacionalitat americana -és a dir, ciutadà dels Estats Units d’Amèrica- i peruana), que és un tipus dialogant i obert (cosa del tot necessària per heure-se-les amb una organització que té sectors i ideolgies ben diferents en el seu si; si no, no hauria durat més de dos mil anys!), i que és el primer agustí al capdavant de l’Església. Entre moltes altres coses, perquè aquests dies la comunicació pública va plena de notícies sobre el Vaticà i qualsevol tertulià/opinador acaba convertint-se en un consolidat vaticanòleg.
Bernat Joan i Marí
