Tinc una parenta que va treballar rentant les escales d’un bloc senyorial en l’època en que encara es fregava de genolls. Vuit pisos, amb els seus corresponents esglaons i baranes, a cop de palangana i drap. Aviat és dit. Entre les veïnes d’aquell edifici del centre de Barcelona hi havia de tot. Algunes eren amables i li donaven propina o li buscaven feines aquí i allà on la meva tia pogués cobrar uns diners extra, que bona falta li feien. D’altres, però, eren senyorones carregades de privilegis que la tractaven amb superioritat, que n’abusaven tant com podien i que per res del món s’embrutirien les mans traient la merda dels altres.
L’única joia que lluïa la meva tia era l’anell de casada. Tenia les mans gastades i calloses de tant fregar, i és que considerava que no hi havia cap feina més important que la seva. La higiene era l’eix al voltant del qual girava la seva vida, dins i fora de casa, i per ella tenia el mateix valor que puguin tenir les lleis per un advocat o la física per un enginyer. Li agradava explicar com havia deixat de lluenta una vidriera o una catifa, quins productes havia emprat i quanta estona havia gratat fins aconseguir-ho. Si algú la tractava amb menyspreu per la feina que feia, o no n’era conscient o ben poc li importava.
Han passat seixanta anys des que la tia rentava al centre de Barcelona. Les escales ja no es netegen de genolls i els fills de les empleades domèstiques van poder formar-se i aspirar a una vida millor. Les netejadores han aconseguit alguns drets i van sortint mica en mica de la seva invisibilitat. Sabeu qui no ha canviat? Les senyorones. No distingiríem una senyorona actual d’una dels anys seixanta doncs avui, com ahir, són persones que creuen que hi ha mans per servir i mans per lluir. Per això quan la senyora Cristina Ibarrola, exalcaldessa de Pamplona, ha dit que abans que pactar amb Bildu prefereix anar a fregar escales, de seguida he buscat les seves mans. No m’ha decebut: té unes mans fines i cuidades, ben farcides d’anells i polseres d’or. No, l’exalcaldessa no aniria mai a rentar escales. Algú que expressa tanta preocupació pel fet que un partit d’esquerres governi la seva ciutat no es treu les joies tan fàcilment. A més, trobo a faltar una qualitat en l’exalcaldessa que era molt evident en la meva parenta: li manca dignitat.
