L’embarcació, de tot just cinc metres d’eslora, salpa al capvespre des de la platja de Boumerdès, a l’est d’Alger. Va carregada de persones: El patró, dos magribins més, unes quantes garrafes de benzina i aigua, i una vintena de subsaharians; homes, algunes mares i tres criatures, tots amb armilles salvavides. Quan la mar està agitada i la llunyania dibuixa llamps, s’envia primer als negres, a fer la travessa.
Perdudes ja les llums de la costa, la barca es manté com pot. L’onatge, cada volta més intens, amenaça fer-la tombar i una de les criatures plora de por mentre sa mare l’acarona per provar de calmar-la.
L’endemà, el motor comença a defallir. Van massa carregats i la mar continua revoltada.
Llavors, el patró atura la barca i els crida als senegalesos que els passin les motxilles als seus ajudants.
Primer ningú no entén res. Després, ho comencen a entendre. Un dels passatgers protesta iradament. Ells ja han pagat, i molt, per a arribar a l’altra banda!
El patró treu una pipa i li engega un tret. El ferit cau a l’aigua, les criatures xisclen i el cap de la barca etziba un segon tret a l’aire i encanona la gent aterrida.
Quan els dos ajudants han buidat les motxilles dels negres, agafant tot el de valor i llençant la resta a la mar, treuen una bossa amb brides gruixudes.
LA BASE
El capità llegeix a la platja mentre els boixos corren entre l’arena. Avui tocava cala Saona, de tarda entrada, quan el sol ja no pica tant i, sobretot, quan el turistam ja ha començat a plegar veles per anar a sopar en horari europeu deixant una mica d’espai al sorral.
La lectura el distrau una estona dels maldecaps i el desencís dels darrers mesos, un temps que havia invertit a tornar a reclamar una estació de Salvament Marítim per a la seva illa, petita però carregada estiu rere estiu de barques, iots i velers que hi transiten des de l’illa més gran per a ancorar sense control sobre la posidònia i passar una jornada de sol, platja, snorquel i paella duta amb llanxa des d’algun dels restaurants que fan l’agost amb peix foraster i caldo prefabricat per a paladars que només cerquen colors bonics per vendre felicitat de saldo a l’Instagram.
La delegada del govern central a aquelles illes massa lluny de la Meseta que tot ho engoleix, el va rebre amb un somriure i bones paraules tot mostrant un interès que semblava sincer en el seu projecte d’una base de Salvament Marítim fixa a l’illa.
Setmanes després, allò es va traduir en una nova mesura de mínims que res tenia a veure amb la petició inicial i que estava lluny de garantir una resposta eficaç davant qualsevol accident marítim greu sobrevingut a la ruta des Freus, la més concorreguda del Vell Continent.
Pel seu cap, li passa que la delegada hauria fet la seva feina, almenys fins que el responsable de torn a Madrid li hauria dit allò d'»en Fuerteventura no sois los suficientes para la inversión que me pides, querida».
Conscient del seu càrrec, la delegada ni hauria provat de corregir el seu interlocutor, director general d’alguna àrea d’un executiu amb massa problemes per a encaparrar-se per un grapat de vots perifèrics, i hauria optat per cercar la solució de la llanxa auxiliar en mans de voluntaris i no encetar una discussió per l’honor dels seus representats que sabia per endavant perduda i que podria suposar un llast en les seves aspiracions de perdurar en el càrrec i sou, i qui sap si fer el salt a algun lloc més ben considerat quan les coses es calmassin a la capital, els ultres i el gallec de les selfies amb narcos tornassin a perdre les eleccions i en ‘Perro’ la cridàs per oferir-li alguna cartera pels serveis prestats.
Mentrestant, calia fer veure que feia coses sense emprenyar gaire ningú, amb el millor somriure i evitant despeses innecessàries als, ara mateix, prou preocupats polítics de Ferraz, que prou feina tenien aquests dies de canícula en negar presumptes corrupteles mentre els de Gènova no paraven de llençar-los merda al ventilador.
ELS ‘OREJA’
El besavi va fer fortuna a la guerra. Era al bàndol encertat, va conèixer i tractar als cabdills de l’exèrcit reaccionari i els tenia ben posats, així que quan les coses anaven mal dades, ell i els seus homes eren la punta de llança que avançava al front.
Per una banda, això implicava més perills i més morts, però arribar els primers també tenia els seus beneficis, i el saqueig i l’entrecuix de les al·lotes de les poblacions ‘alliberades’ sempre eren un al·licient pel qual valia la pena jugar-se-la de tant en tant.
En Valentín Castaño, a més, era conegut, i temut, per un costum un poc sinistre però efectiu: Després d’afusellar els homes que quedaven vius una volta conquerida la població de torn, es treia la navalla del cintó, arrencava l’orella esquerra als morts i les enfilava en una mena de collar macabre amb el que es passejava orgullós pel que quedava de poble com si fos un torero donant la volta al ruedo.
En acabar-se la guerra, el besavi havia amassat un bagul ple d’orelles assecades i un parell més de joies i altres objectes de valor que suposaven una petita fortuna. Es va casar amb la filla d’un dels generals i va passar a la reserva tot aprofitant els seus contactes per fer negocis emparat pel règim, que es beneficiava, així mateix, de les aportacions d’en Valentín a la causa. Per les ‘gestes’ del besavi, la família era coneguda com «los Oreja».
L’avi, Valentín com el pare, havia estat funcionari d’alt rang durant el govern del vell genocida. A diferència del seu aguerrit progenitor, no era d’ideari feixista sinó més aviat pragmàtic, que és el que es necessita per a nedar entre taurons i sortir-ne ben parat. Va fer el seu bon servei a España i al règim i es va encarregar que el seu fill, Valentín tercer, seguís les seves pragmàtiques passes tot creuant per la transició i els posteriors executius de colors diversos i ideari similar disfressat de dreta o esquerra segons convenia a la moda del moment.
La postura dels ‘Oreja’ era transitar pel ministeri que tocàs donant el millor servei possible i assegurant la pervivència de l’statu quo en benefici de la cúpula regnant i de la unitat de l’estat. Mentre així fora, en un discret segon pla hi havia els beneficis de gaudir d’una vida regalada amb els petits luxes de l’alt funcionariat i certa casta empresarial que sempre havien estat allí i sempre hi serien, manàs qui manàs, si es feia bé la feina i cada butxaca estàs ben assortida.
El quart membre de la saga dels Valentins, ‘Valen’ per als amics, no para quiet aquests dies. A Recoletos hi feia massa calor i la Uni – privada, per a escollits, que obsequia l’alumnat amb cum laude segons es pagui i quant més es pagui, com ha de ser-, s’ha acabat.
… Així que se n’ha anat a celebrar el cumple a Ibiza amb altres amics fills d’altres potentats.
Suite al rovell de l’ou de la Festa i braçalet VIP per a no patir les estretors del galliner. Xupitos de Don Julio 1942, hamburgueses de wagyu i gorres vermelles “Make America Great Again” per a fer visible el grupet de borjamaris quan es deixen caure per algun dels bitch clubs de ses Salines a l’hora del sunset.
El pare li ha regalat una targeta perquè pagui les despeses d’aquests dies d’aniversari feliç amb els compis: La ‘Blacky’, que és com l’anomenen els del grupet i que millor no et demanis de quins fons prové perquè l’important és que funciona i serveix per pagar-ho tot, excepte les coses d’empolsar-se el nas, que millor facturar-les en efectiu “perquè un poc de decència encara ens queda”.
DIARI D’UN DIA D’ESBARJO
Avui hem dinat bé. Hem pillat els Meharis en plan hippie i hem anat a fer un ‘buyit de peich’; una mena de paella amb l’arròs caldós que no estava mal combinada amb un rosat francès amb dos zeros a la dreta cada ampolla. Sort de la Blacky!
Després hem baixat a la marina a abordar el ‘Patán’, el iot del pare d’en José Mari. Acabat de netejar, ben lluent i amb l’escuma fresca sobre les aigües grises del moll de Vila.
Hem desatracat ràpid amb la perícia d’en JM i el seu PER acabat d’estrenar. Dipòsit carregat, neveres plenes de beure i una copeta de xampany amb un polsim d’èxtasis per a iniciar la festa.
Travessant el port, ens hem creuat amb dos iots de luxe dels grans. Un d’ells era ple d’al·lotes custodiades per armaris amb ulleres de sol.
El iot i les dones
Tothom en aquesta illa sap que el iot que acompanya el iot del senyor àrab de propines estupendes i cotxassos negres sempre lluents, és un iot ple de noies de físic espectacular i ofici ben remunerat, d’aquell que per un estiu de feina, et permetrà pagar-te els estudis i uns quants modelets dels cars.
Només t’has d’obrir de cames, aguantar aquell beduí bavós i els seus amics, i de tornada al curs, amb la bossa de mà Hermès plena de calés, explicar que has passat l’estiu amb unes amigues en una illa paradisíaca.
No cal que donis massa detalls més. En tot cas, unes gotetes de les visites als vips de les discoteques i als millors restaurants en companyia dels reis d’orient i un parell d’anècdotes més per generar enveja i ja està; tornaràs a la vida normal amb un bon grapat de sous i de seguida te n’oblidaràs els moments no tan bons.
És clar que no totes estam fetes per a això, però aquella al·lota ja es veia que no estava bé, des del primer dia. I segur que va ser un accident; massa alcohol i ves a saber què més.
La van trobar l’endemà d’una de les nits de festa qualsevol que es feien al iot i els serveis del príncep van ocupar-se amb diligència d’un l’assumpte que va passar del tot desapercebut. Perquè les autoritats no volien pas disgustar les vacances del nostre amfitrió, i perquè la família de la difunta en va rebre el cos acompanyat d’un senyor amb un maletí que de seguida els va convèncer de la calamitat sobrevinguda i de la necessitat de ser discrets amb el tema i enterrar cristianament la jove sense més preguntes mai més.
*********************
Desenes de velers, iots, pneumàtiques i ferris travessen l’autopista sobre es Freus. Una jornada més de la diàspora cap al litoral sense control de l’illa petita, deixada de la mà de Déu per un executiu autonòmic només preocupat en assegurar la seva pervivència acatant les imposicions de la ultradreta i afavorint les ànsies especulatives de les grans cadenes hoteleres i les constructores, àvides de més turisme i de més capital foraster que compri propietats a preu d’or.
La tradició que no canvia: Beneficiar a les famílies de sempre que alhora beneficien als polítics de torn transformant-los en futurs consellers delegats a sou de les seves empreses. Favor per favor. Tots contents.
*********************
El capità prova de concentrar-se en la lectura ara que els boixos ja han corregut i nedat suficient i s’estan a uns metres fent un forat a l’arena.
Comença a endinsar-se als carrerons estrets de la medina de Fes cercant entre les parades dels mercaders el portal que duu a la madrassa de Cherratine, on el protagonista de la novel·la històrica de la qual intenta seguir el fil ha de trobar un antic fascicle de l’alcorà que conté uns versicles afegits, suposadament escrits del puny i lletra del profeta Mahoma, que poden canviar l’esdevenir de la humanitat.
De cop i volta, al pati interior de la madrassa hi comença a sonar música, un tema Dance electrònic que cada volta retrona amb més força fins que el capità ha d’aixecar els ulls del llibre per fixar-los uns 200 metres mar endins, just a la línia de boies grogues que separen la zona de bany d’un horitzó de velers i embarcacions on s’acaba de situar a primera línia un iot ple de caps de fava amb l’equip a tot volum i la intenció de trencar la fràgil pau que fins ara regnava a la platja.
Indignat, el capità els fa senyals perquè afluixin la festa i aquests li responen fent-li un calb des d’estribord.
Avui, però, el molestat està de sort, i després d’una cridada al 112, un cotxe de la Policia Local apareix al penya-segat del costat de la cala i els fa senyals als de la discoteca marinera, que decideixen marxar amb la seva jarana blau enllà.
*********************
L’astre roent s’amaga mar endins i el grup celebra el sol post cantant ‘Tacones Rojos’ d’en Sebastián Yatra en versió passats de voltes.
El iot es bamboleja suaument i algú puja a coberta un pastís per celebrar l’aniversari d’en ‘Valen’ i una safata amb una tirada de ratlles de tusi, una per cada un dels mariners d’aquest improvisat autohomenatge de cayetanos.
Buf les espelmes i desig que això no s’acabi mai mentre la pols rosada va pujant pel nas fins al cervell. Estic a plaer, amb els millors amics enmig de les millors vacances. Somric, m’abraç i veig les coses com dins un calidoscopi i tornam a brindar i a beure i en José Mari, eufòric, dispara unes bengales al cel i una cau sobre el iot i espetega i s’encén un foc i comença a prendre tot i jo traboc i caic a l’aigua mentre algú crida i de cop esclata la part dels motors i el tro de l’explosió em deixa atordit i tot és fum mentre prov d’allunyar-me i el Patán s’enfonsa enmig de les flames.
*********************
Neda desorientat en una foscor només atenuada per la lluna minvant i les llums llunyanes d’una Eivissa emmirallada en els plaers nocturns. Passa el temps i les forces se li exhaureixen. Comença a sentir rampes a les cames i traga algun glop salat quan comença a plorar i s’encomana al Déu de la primera comunió prometent-li mil i una redempcions si obra el miracle de la seva salvació. Tot sembla inútil. Les forces l’abandonen i comença a enfonsar-se. De sobte, topa amb alguna cosa. Primer s’espanta pensant en un tauró. Braceja per defensar-se i en colpejar allò que l’ataca entén que és un pes mort pudent a descomposició, però que sura.
*********************
L’endemà, la premsa publica el rescat d’un jove amb l’helicòpter d’un dispositiu especial de l’exèrcit. Ha estat l’únic supervivent del naufragi del Patán, un iot d’una quinzena de metres d’eslora propietat d’un empresari de la construcció madrileny on anaven una dotzena de joves que eren de vacances a Eivissa.
La premsa destaca l’infortuni de l’embarcació, presa d’un incendi fortuït i la commoció que ha causat el tràgic accident a la capital dels espanyols a causa de la joventut dels traspassats i dels seus llinatges, relacionats amb la societat benestant de la comunitat.
La premsa no entra en detalls quant al gairebé miraculós rescat del jove fill del director general que, a ningú li interessa, ha sobreviscut gràcies a una armilla salvavides amb la qual ha pogut resistir surant gairebé sis hores fins que el dispositiu de recerca l’ha localitzat.
La premsa i el públic en general no tenen per què saber d’on havia sortit l’armilla, ni que el jove ha estat trobat surant junt amb els cossos de diversos migrants d’origen subsaharià en inicial estat de descomposició i mans i peus lligats amb brides.
Aquests detalls ja se n’encarregarà d’investigar-los la guàrdia civil, jo vaig fer el que vaig poder per sobreviure, i em sap greu haver arrencat l’armilla d’aquell cadàver per a ficar-me-la. Però era mort, la resta eren morts, i no podia fer res per ells, només intentar surar, sobreviure, esperar el dia i reservar forces per a agitar els braços i cridar ben fort si veia alguna barca a prop que em pogués rescatar.
EPÍLEG
Dies després, la delegada del Gobierno rep una trucada del director general, aquesta volta amb un to més conciliador i amb un coneixement sorpresiu de la situació geogràfica i la toponímia exacta de Formentera. L’alt responsable del ministeri l’informa que als pressupostos de l’any vinent es contempla una partida generosa per a la instal·lació d’una base de Salvament Marítim al port de la Savina.
La delegada somriu, quan penja el telèfon. Per fi podrà donar una bona notícia al capità i als votants de la seva circumscripció i penjar-se, de pas, una medalla pels fruits del seu treball i dedicació.
Tres mesos després, el primer ministre, empès per diversos escàndols de corrupció que esquiten al seu entorn familiar i al seu cercle de confiança, es veu obligat a convocar eleccions generals. Cinc mesos després, el candidat de l’oposició conservadora és proclamat vencedor dels comicis i pacta un nou executiu de coalició amb els de l’aguilucho i les cunetes, que a canvi, obtenen ministeris com els de Medi Ambient, Justícia i Interior. El canvi climàtic deixa d’existir, s’il·legalitzen les formacions polítiques de les regions perifèriques i, en clau d’aquí, el projecte d’una base de Salvament Marítim a la nostra illa, va a petar a la trituradora de documents.
… Però la roja guanya el mundial als Estats Units i, amb pa, circ i feines de merda a nombroses promocions d’habitatge públic en zones inundables d’alt risc, l’economia tira endavant camí d’una futura bombolla que tornarà a petar i a empastifar-nos a tots de merda excepte als bancs.
Mentrestant, el nou líder suprem es passeja altiu i orgullós per la renovada “Grande y Libre” parafrasejant a Déu nostre Senyor amb allò d’SpaÑa va Bien, ¡Coño!
David Setbetes