Memòries d'un poeta emèrit: Ciudadanoss, PP, Vox, Qui la té més llarga?

Sembla que tot Déu implicat en la política està ja submergit dins el clima electoral. En realitat podríem dir que preelectoral, un temps, un espai que de veritat es practica tot l’any de cap a cap, del primer de gener fins a la nit ja no màgica de sant Silvestre i tancam dotze mesos on hi ha de tot i molt, alegria o desgràcia tal volta. Ara la gent de la política -bona gent,imperfecta, erràtica a voltes però bona gent- transforma el seu viure quotidià en una perllongada jornada a la recerca i captura d’un electorat sempre dispers, sempre distret, sempre perdut enmig de tota mena d’ofertes.

Bon moment per llegir, o tornar a llegir El disputado voto del señor Cayo, de Miguel Delibes, autor sempre a recordar, a reivindicar sempre perquè en arribar les generals el 2020 haurien de revisar Julio Césarde J. L. Mankiewicz i tot allò relacionat amb Shakespeare. De moment, ara per ara ens quedam amb l’autor de La sombra del ciprés es alargada, que no és poca cosa, que no és poca cosa.Mentre, les secretaries dels partits a excepció del PP que té president, per això són dretes, es preparen.

Destaco dos partits integrats per primera vegada a la cursa electoral; Ciudadanos -que no Ciutadans, no voldria insultar-los- i Vox. Ara la moda dins els partits anomenats conservadors consisteix a barallar-se per poder demostrar qui la té més llarga -no la polla, que consti- que vol dir precisament qui és més de dretes. Curiosa competició que no sabem a on ens pot conduir. La cosa inquieta i em preocupa i per celebrar-ho faré com sempre, me n’aniré al cine a veure Los cañones de Navarone . O El día de los enamorados.

TONI ROCA

Tags: Columna