Avui és dimecres de peix al poble, així que a les vuit i mitja em vesteix i em pentín per sortir. Mir que dugui algun canet dins la cartera i agaf el senalló per partir cap a la plaça que, per sort, és just girant el carrer de casa.
Quan hi arrib, com sempre, ja hi ha coa. Els jubilats són allà abans que ningú, asseguts damunt la jardinera que hi ha talment davant on s’atura a furgoneta del peixater i xerrant del temps, que és el tema de conversa estrella.
Pregunt qui és el darrer i em contesta un home amb boina: -jo mateix. Em sent una mica decebuda perquè no ha fet l’acudit que fan tots els parroquians cada vegada que ho pregunt: -l’última ets tu, he he.
M’assec jo també al caire de la jardinera i trec un llibre, però interromp la meua lectura un dels meus vesins, que em pregunta si li podria donar una maneta després, que ha de treure el motor del pou i no té prou força al braç. Li dic que sí, que quan siga a casa em pegui un crit i baix en un moment. Em comenta il·lusionat que espera que hi hagi gatons, que voldria fer una coca i la setmana passada no n’hi va haver.
Arriba el peixater. Aparca la furgoneta i baixa amb el corn a la mà. Saluda tothom, es col·loca un tros lluny de la gentada i el fa brular un parell de vegades per avisar que ja ha arribat el peix al poble. La veritat és que llevat d’algun despistat o visitant ocasional, tothom sap que el dimecres és dia de peix.
Quan s’obren les portes de la furgoneta, tothom s’hi arremolina per veure què hi ha. M’agrada molt aquest clima de sorpresa i d’incertesa en uns temps on tot està planificat. Aquí no hi ha peix de piscifactoria ni vengut de l’altra punta del món.
Marina Ribas Torres
Quan s’obren les portes de la furgoneta, tothom s’hi arremolina per veure què hi ha. M’agrada molt aquest clima de sorpresa i d’incertesa en uns temps on tot està planificat. Aquí no hi ha peix de piscifactoria ni vengut de l’altra punta del món. No és com anar al supermercat amb la llista de la compra i agafar dues orades embolicades en plàstic perquè en un paper hi vares escriure que dijous tocava peix al forn. Potser tu pensaves que avui hi hauria roges per fer un bullit i resulta que només hi ha rajada. I aquí és quan toca deixar anar una mica el control, ser creatiu; en definitiva, fluir i ser capaç de fer el que tota la vida s’ha fet a la cuina: fer de menjar amb el que hi ha.
Avui dins les caixes hi ha morralla, gerret, tallades de círvia, calamars, sepions, polps, roges, rascasses… Me n’hauria endut un quilet de gerret si no hagués estat tan petit, perquè per fer-lo escabetxat m’agrada que tengui prou molla per posar-lo damunt una llesca de pa per esmorzar. Em pareix molta feina per a tanta espina i així que em decant per agafar un quilo de calamars per guisar, que al meu fill li agrada molt.
Mentre camín cap a casa amb la bossa tacada de sutge, repàs mentalment els ingredients que he de menester per fer els calamars i així confirmar que tenc tot el que necessit a casa. Quan hi arrib, fic els calamars dins la pica per fer-los net. Hi ha a qui li pot semblar que això de fer net calamars és una feina pesada i, en certa manera, desagradable; però, a mi, en canvi, m’encanta. Algunes persones mediten per connectar amb el moment present. Jo rent calamars. Em relaxa, què voleu que us digui. Primer els trec les potes estirant i amb aquest moviment surten els ventres també. Amb l’ajuda d’un raó, arranc les vísceres que en pengen i els tall el cul abans de fer-les a bocins. Després, agaf els calamars, els ben rebeig baix l’aixeta i els tall en rodanxes d’un centímetre de grandària més o menys.
Escalf oli en una olla prou grossa i hi sofregeix molta ceba picada, uns grans d’all i un manat de juvert. Ho sal. Quan tot ha agafat color i s’ha amorosit, hi fic els calamars. Els don un parell de voltes enèrgicament amb una cullera perquè es mesclin amb la verdura i, a continuació, hi afegeix tomata triturada o salsa de tomata feta a casa, ara que n’és temps, mig gotet de vi blanc rebaixat amb aigua, una mica de pebre negre i un pessic de sal més si fa falta. Ho deix coure amb la tapa posada uns 20 o 30 minutets a foc baix. Si la salsa és massa líquida, els deix bullir una mica més sense tapa. Si, pel contrari, durant la cocció veig que els falta líquid, hi afegeix una mica més d’aigua.
Aquests calamars guisats queden boníssims amb una mica d’arròs blanc bullit o bé amb unes patates fregides de cantonet. De primer, com sempre, una bona ensalada amb el que recull de per l’hort. I amb això tenim un dinar boníssim, amb ingredients de temporada i ben nutritiu.
Marina Ribas Torres
