Els joves ja no cuinen. Aquesta és una de les frases que més llegeix i escolt darrerament a les xarxes socials i també en reportatges en premsa, revistes i altres mitjans.
Fa unes setmanes es publicava un estudi elaborat per la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) sobre els hàbits alimentaris dels estudiants, en el qual es posava de relleu una baixa adherència a la dieta mediterrània i un consum insuficient de productes frescos. Les principals barreres són la manca de motivació intrínseca, la falta de coneixements culinaris i la falta d’equipament a les cuines dels pisos d’estudiants. Els autors de l’estudi destaquen que aquests resultats són extrapolables a tota la població jove de la Mediterrània i que prejudicis com que el menjar saludable és car o que cuinar requereix de temps empitjoren els seus hàbits.
Idò sí, sembla ser que el jovent cuina menys, però és possible que ens equivoquem quan cercam les causes d’aquesta pèrdua d’habilitats culinàries i d’interès pels aliments frescos? El dit sempre apunta cap al jovent quan es tracta de culpabilitzar-los de molts dels problemes actuals. Els falta compromís, sacrifici, determinació. “S’ho deixen perdre tot, és una generació de vidre, una manada de mandrosos.”
Llençar la pedra és fàcil, però quines són les condicions en les quals viu la gent jove avui en dia? Feines precàries, sous minsos, horaris incompatibles amb la vida social i familiar, lloguers que s’emporten la major part de la nòmina, inflació, etc. La veritat és que el panorama no és gaire encoratjador.
Tal vegada seria interessant replantejar l’objecte dels estudis i, en comptes de centrar-nos en si el jovent cuina més o menys, aprofundir en les causes que provoquen que cada vegada sigui més complicat comprar productes frescos com hortalisses i peix i ser capaços d’arribar a final de mes. Perquè la realitat és que la cistella de la compra se segueix encarint i els preus de productes bàsics com l’oli d’oliva, la fruita o el peix fresc esdevenen prohibitius per a moltes famílies.
Tots som conscients que ens interessa un model agroalimentari que fomenti el producte de proximitat, l’economia local i la salut de les persones i el medi ambient, però la realitat és que participar d’aquest model, ara per ara, és impossible per a molta gent que ha de fer números abans de posar-se a escriure la llista de la compra.
De fet, el sistema actual fomenta que les persones amb rendes baixes només puguin accedir a certs establiments amb preus extremadament competitius perquè, precisament, també paguen sous precaris als productors i treballadors propis. És la perversitat del sistema en la seua màxima esplendor.
Que a les cases escuina menys i que cada vegada estam més allunyats del patró alimentari mediterrani és una realitat, però la complexitat social actual fa que totes les tasques destinades al que anomenam cures esdevenguin secundàries perquè són poc rellevants per a un sistema extremadament productivista. A qui li interessa que cuinem productes frescos a casa si podem comprar una lasanya precuinada que escalfam al microones en 2 minuts? Al sistema li ve de luxe que deleguem les cures pròpies i alienes a segons perquè puguem dedicar-nos al que hem vengut a fer en aquesta vida: treballar i aportar al PIB del nostre país.
Fins que les cures i la salut de les persones no estiguin al centre de la vida preguntar-nos per què no cuinam ni portam una dieta mediterrània és bastant ridícul: torni’ns el temps per gaudir de la vida, les feines ben remunerades, els lloguers a preus justos i llavors, potser llavors podrem de veritat plantejar-nos per què no menjam saludable.
Marina Ribas Torres
