Nostàlgia de Mariano Rajoy, per Toni Roca

Sí. I absolutament, el poeta emèrit tendrà nostàlgia eterna de Mariano Rajoy. El poeta emèrit a l’estil del valleinclanesc marqués de Bradomín és reconeix «feo, católico y sentimental». No pot, no sap, evitar-ho i així ho ha pagat car amb les dones que concretaren i concentraren la seva atribulada vida sexual. Al fil d’aquest sentiment ha restat desnonat, orfe de pare i mare, perdut enmig del desert en assabentar-se que Mariano Rajoy -oh, Mariano…!- ha fotut el camp i no tornarà a veure’l bellugar dins dos dels escenaris habituals: el Palau de la Moncloa i, ocasionalment, el Congrés dels Diputats.

La notícia ha caigut com una llosa sobre l’esperit del dit emèrit. Què serà a partir d’ara mateix de la seva existència? «Solo llanto y crujir de dientes», li diu a cau d’orella el clàssic castellà de sempre. Després d’una operació innoble,indigna, de fàstic i de porqueria, M. Rajoy ha estat descavalcat entre el plor i el gemec dels demòcrates vertaders que aixequen els ulls cap al cel en pregunta d’angoixa existencial, per què Déu meu, per què? Però Déu, que és del Reial Madrid i fuma en pipa, no respon. Ara Mariano és un cadàver polític. I al seu enterrament els nens cantaires de Viena o els Blauets de Lluc li cantaran allò de «trobarem a faltar el teu somriure, dius que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí, però el record de la llar on vas viure no l’esborra la pols del camí…». Comença el Roland Garros, a dos dies del Tour, i l’home desapareix. No és just. No és just.

Memòries d’un poeta emèrit, per Toni Roca