La revista mensual de l’Editorial Salvat Hojas selectas, amb el subtítol Revista para todos, va aparèixer entre 1901 i 1921. El seu contengut era semblant al d’altres revistes europees i americanes de l’època que es nodrien d’articles de procedència diversa, d’altres revistes i diaris, a l’estil del Reader’s Digest; que encara apareix a diversos països del món.
Hojas Selectas tenia un centenar de pàgines i, en relació amb altres publicacions del principi del segle XX, destacava per la qualitat del paper (estil cuixé) i per la profusió d’il·lustracions. Una característica curiosa que és la numeració de cada revista començava el gener i acabava el desembre, així aquest article que comentarem, corresponent al mes de setembre de 1913 de la revista ocupa entre les pàgines 778 i 784.
Amb el títol “Notas para una excursión a la Ínsula Augusta” l’autor, el periodista Julio Arija, aprofita i amplia part del material que va publicar a la revista catalana La Hormiga de Oro el febrer de 1913, de la qual ja parlàrem fa un temps a “Passant revista”, però hi aporta més text i fotografies, també obra d’Arija, fins a catorze (con quince grabados, diu l’índex, encara que, en veritat, n’hi ha un menys, se li va escapar una figura d’un pagès mallorquí que no reproduïm en aquest article).
Destaca Arija, com molts dels viatgers de les dues primeres dècades del segle XX, la importància cultural, històrica i arqueològica de l’illa d’Eivissa, tant per al turista com per a l’arqueòleg, i mostra una fotografia d’excavacions amb el títol “Necrópolis fenicio-cartaginesa”
Es mou per tota l’illa i un dels punts més remarcables que hi troba són es Vedrà i es Vedranell, que compara amb els majestuosos puigs de Montserrat.
Fa una excursió “còmoda i agradable” a ses Salines, de la qual publica tres fotografies de gran interès documental i comenta el seu procés històric de formació i l’explotació des d’antic fins a la càrrega de la sal per traslladar-la en barcasses a les embarcacions fondejades més enfora.
També descriu el caràcter i la roba de la gent de l’illa, de la qual diu que “hablan el idioma catalán antiguo” i destaca la roba de les dones per la seua “profusió de cintes de seda, de vistosos colors, i que cobreixen el seu pit amb collars, creus i medalles d’or”.
Llavors comenta el festeig, que li han dit que ha provocat algun disgust a causa de greuges entre festejadors. Comenta que ha observat que el caràcter dels eivissencs de 1912, quan va visitar l’illa, és impetuós, ardent, fàcil a l’hora d’agrair els beneficis, però implacable en la venjança de les ofenses”.
Troba curiós també el costum segons el qual a Eivissa, passat el període del festeig i ja celebrada la boda, el matrimoni “com si fossin nuvis encara, viuen a les seues cases respectives, amb els seus pares, i preparen mentrestant sense presses, el futur niu conjugal”. Ara s’hi haurien de quedar, junts o separats, perquè no trobarien lloc on mudar-se, així com s’ha posat Eivissa.
Joan-Albert Ribas
Molt interessant!