‘Odi’, per Bernat Joan i Marí

Veig encara amb espant i amb els ulls esbatanats com el mecànic reusenc Jordi Perelló entra i surt del jutjat de Reus on ha estat requerit a declarar davant el jutge. Quin delicte ha comès aquest ciutadà? Teòricament, ha hagut d’anar a declarar perquè no va voler arreglar el cotxe d’una policia nacional. L’home considerava inacceptable l’actuació de la policia nacional el dia 1 d’octubre i, d’acord amb la seua consciència, va considerar que no els havia de prestar cap servei. Com a empresa privada que deu ser el seu taller, se suposa que l’home pot decidir quins cotxes arregla i quins no, i quins clients accepta i de quins en declina la condició. Sembla que l’acusen d’incitació a l’odi.

M’imagín que la cosa no té cap recorregut i que no hi haurà cap jutge tan fanàtic com per posar-li cap mena de sanció. Però, de moment, ja li han causat la molèstia d’haver d’anar a declarar. Això sí, hi ha anat acompanyat de més d’un centenar de reusencs que li han fet costat en tot moment. La solidaritat de la gent és, senzillament, meravellosa. Això, sense comptar els que ens sentíem al seu costat, i no hi hem pogut ser per raons més que òbvies (tothom té la seua feina, les seues ocupacions, i no podem estar permanentment mobilitzats).

Al Regne d’Espanya s’està fent un ús completament pervers (que només podrà ser tallat des d’instàncies internacionals) del delicte d’incitació a l’odi. Aquest delicte està pensat per defensar les minories dels atacs dels grups humans dominants. Per exemple, és concebible que l’atac contra la gent de raça negra, a l’Europa occidental, sigui englobat dins aquest tipus de delicte. Però és totalment inconcebible que si un raper negre diu que tots els blancs som uns imperialistes i uns fills de mala mare ningú el puga encausar. De la mateixa manera, és ben lògic que un cors pugui carregar contra els francesos que tenen la seua bella illa sota la sabata des de fa segles, i seria inaudit que el processassin per això. Però s’hauria de poder processar els francesos que incitassin a acabar d’anorrear els corsos. Jo mai em queixaria dels aranesos que tirin pestes contra els catalans. Però no puc sofrir que els espanyols ho facin. Perquè no resulten, evidentment, casos comparables.

L’altra perversió és considerar odi tot allò que senzillament forma part d’una identitat diferenciada. Jo no som italià, dic tranquil·lament que no som italià, i no crec que per això ningú pugui considerar que odii els italians. En canvi si dic que no som espanyol, de seguida surt qui diu que estic mostrant odi a Espanya. Aquest discurs, evidentment, també és intencionat, i forma part de la perversió que he intentat explicar al paràgraf anterior.

La part més curiosa és l’odi que rebem. Una part dels espanyols ens odien perquè diuen que som dels seus i no volem ser-ho. Però, a l’hora de la veritat ens consideren tan poc dels seus que no aprenen la nostra llengua, no respecten la nostra cultura, no els agraden els nostres que els representen a Eurovisió encara que cantin en la seua llengua… Xenofòbia pura. Cada dia ens diuen que no som espanyols (ells a nosaltres), però rabien si no els pidolam l’espanyolitat compartida. De segur que en el catàleg de malalties mentals això té algun nom!

BERNAT JOAN I MARÍ