@D.V./ Acostumats a un escenari electoral d’aigües quietes i estancades, amb mínims transvasaments de vots entre PP i PSOE, el resultats de les eleccions de diumenge passat són una autèntica alegria, una benedicció per als qui ens agrada el moviment, la diversió i els escenaris imprevisibles. No obstant, la clatellada que reben PP i PSOE -els uns perden 5.000 vots, els altres 4.500- és molt diferent i es pot resumir de la següent manera: els votants del PP s’han quedat a casa, mentre que els del PSOE s’han marxat a Podemos i IU. És a dir, el PP ho té molt més fàcil per recuperar els seus votants que no els socialistes.
Fem una ullada a les dades. El PP passa de 13.080 a 8.080 vots. Perd 5.000. D’aquests, 1.000 s’escapen a UPyD i la resta són de gent que prefereix quedar-se a casa. Gent que pot estar farta, trista o desencantada amb els populars, però que sempre es recuperable per la causa. Perquè un pot experimentar una vergonya infinita quan Cospedal fa el ridícul parlant de “despidos en diferido”. Perquè pots sentir tristesa quan Rajoy menteix obscenament assegurant que no coneix res de les comptes de Bárcenas a Suïssa i després el jutge Ruz descobreix que algunes d’aquestes comptes tenien l’autorització i la signatura del mateix Rajoy. Però arriba el dia de les eleccions municipals o al consell i, en clau local, aquest votant pot pensar que Vicent Serra sembla una persona de confiança o que en Vicent Marí ha deixat el passeig marítim de Santa Eulària net i arreglat. Si el PP s’esforça, és un vot recuperable.
El que sí s’ha acabat és aquella sensació de que el PP pot presentar qui sigui, a qualsevol candidat, encara que sigui d’una mediocritat absoluta, que aquest podrà guanyar si va aval·lat amb el logo de les dues gavines. I no em neguin que a Vila, l’any 2011, va passar exactament això. Però s’ha acabat. El PP ja no guanyarà mai més amb la gorra. Els seus candidats hauran de suar la camiseta i governar bé, perquè els electors ja no lis deixaran passar ni una. I bé que fan!
En el cas del PSOE, el problema és molt més estructural. Ja no és un cas de desafecció passatgera. En aquestes eleccions l’esquerra s’ha mobilitzat però no en el sentit que esperaven els socialistes. Cada vegada són més els qui han deixat de percebre al PSOE com un partit d’esquerres sinó com una mena de ‘marca blanca’ del PP, com un partit desnaturalitzat, com una força amb aspectes progressistes -drets de les dones i de les minories- però amb les mateixes receptes econòmiques del PP i còmplice -també amb els populars- de la construcció d’un sistema clientelar que premia l’amiguisme i castiga el mèrit.
En molts actes del PSOE, ja sigui mítings o rodes de premsa, he escoltat la frase “hem de rescatar a les persones i no als bancs”. Són paraules que he sentit a Francina Armengol, per exemple. El simplisme i la demagògia de frases com aquestes et fan caure la cara de vergonya, et fan recordar que Zapatero va aprofitar el seu últim Consell de Ministres per indultar a un banquer corrupte i provoca la fugida despavorida de qualsevol votant amb un mínim de preparació intel·lectual. Diguem que prefereixo la intervenció que va fer Alfonso Molina al debat a la seu dels sindicats: va jugar un paper una mica antipàtic -‘els bancs són necessaris, etc’- però també realista i honest, i no va faltar el respecte a la intel·ligència del públic participant.
La desafecció del votant d’esquerres vers el PSOE és ideològica i, per tant, molt més difícil de revertir. Que un partit que ha deixat de ser d’esquerres torni a ser-ho és extremadament complicat i la previsió és que les fuites d’aigua s’eixamplin més i més. Que l’esperança de futur sigui Susana Díaz, una persona que sembla la versió femenina de Frank Underwood, m’inquieta.
No obstant, el futur de Podemos és una incògnita. Fins ara era un grup reduït aglutinat al voltant de la figura carismàtica de Pablo Iglesias, però formar un partit polític i tot el que això comporta -el·laborar llistes, omplir-les amb persones vàlides i honestes, negociar coalicions, construir programes factibles i que connectin amb els problemes reals de la gent, trobar el punt just entre principis i pragmatisme i, en definitiva, fer política- és una feina extremadament complicada i, a vegades, cruel i desagradable, però necessària. La proximitat al poder provoca ambicions personalistes i l’arribada massiva d’oportunistes. L’entusiasme i la il·lusió són sentiments eteris que poden desaparèixer amb la mateixa velocitat amb la que es materialitzen. Desitjaria equivocar-me però, personalment, els planyo.
Lo has bordado, David.
Pues sí. Has acertado de pleno. Confieso que he sido muchos años del PP pero hace tiempo pero que no comparto nada con un partido cuyo presidente haga ruedas de prensa por videoconferencia, entregue los discos duros borrados cuando se los pide un juez (vale, el juez no te pilla y no hay delito pero sí que se deben unas explicaciones «éticas» a la población) o que recorta (aunque haga falta) sin tocarse sus propias beneficios y sueldos. Y desde luego, un político como los de Podemos, que lo primero que hacen es declarar su propio máximo sueldo, pues por muy rojos que sean, tienen toda mi admiración. Que cunda el ejemplo.