Opinions d’un tros d’ase, per Miquel Costa

Si tots són iguals, perquè sempre votes al PP?

Una de les idees que més ha quallat aquests anys de creixent descrèdit de la política és la de què “tots els polítics són iguals”, iguals de dolents s’entén. Quantes vegades haurem escoltat aquesta frase caient com una sentència implacable? Moltíssimes. Si analitzam el context on es produeix, les causes i els efectes, veurem que la dita és tan repetida com injusta i perversa.

La sobrecàrrega i la perversió de la informació és cada dia més evident amb l’aparició dels mitjans digitals i la conversió dels espais informatius radiofònics i televisius en circs per a l’entreteniment de les masses. La programació està en mans dels indicadors d’audiència, jutges implacables del seu destí i autèntics creadors de continguts. En aquest context les notícies sobre casos de corrupció, o altres malifetes del polític de torn, desfilen amb vestits cada vegada més sensacionalistes davant els nostres ulls; cada dia, a totes hores, com una versió moderna de l’antiga passejada al patíbul. Això sí, ara amb moltíssima més reiteració i freqüència, contribuint així a l’esgotament de l’oient-espectador i a la formació subliminar de la idea de què tot plegat és un fet generalitzat i inevitable, una mena de càstig de Déu a les societats laiques i democràtiques contra el que no podem fer-hi absolutament res. La ràbia i les reaccions contràries, coses necessàries per a tota mobilització, que es podrien produir amb una exposició mesurada i rigorosa dels diferents casos, es converteixen per la força del costum en apatia i distanciament. En aquest camp la idea de què tots són iguals es troba fortament abonada. La realitat, en canvi, és que el percentatge de polítics implicats en diferents il·legalitats no arriba a un 1%.

Pensem ara qui resulta perjudicat i qui beneficiat per aquesta idea generalitzada de què tots són dolents. Resulta obvi pensar que a la persona amb consciència social, que tracta des del seu càrrec de contribuir a millorar la cosa pública, no li suposa cap benefici que l’empaquetin junt amb els dolents. En canvi, a tot aquell que utilitza el despatx en benefici propi aquesta idea generalitzada de què tots són com ell li serveix de camuflatge per a les seves fites, el converteix en una espècie de mal necessari, mal vist, però acceptat amb resignació perquè, com ja hem dit, tots són iguals i la cosa no té remei. Per tant, seria lògic pensar que si la idea és rendible per a un sector, aquest intentés promoure-la, amb accions encaminades a fomentar-la o amb absència de mesures per eradicar-la.

Observem ara qui la diu. Tenim, per un costat, que l’enunciat tots són iguals no és precisament una idea il·lustrada, ja que entre els sectors de població amb major nivell cultural no ha germinat amb gaire força. En canvi, és molt “resultona” en àmbits informals on la capacitat d’anàlisi crítica i el desenvolupament intel·lectual no han acabat de produir-se, per dir-ho finament. Per un altre costat, les enquestes que relacionen nivell cultural i sentit del vot, ofereixen una dada molt interessant: El Partit Popular obté el percentatge més gran de vot entre els sectors de població amb menys nivell cultural, i tal com puja el nivell d’estudis perd en intenció de vot.

En clau partidista, ni a UPyD ni a IU els interessa per les seves aspiracions polítiques semblar iguals als que ostenten el monopoli de poder: PP i PSOE. Al Partit Socialista la simbiosi amb el PP que li retreuen alguns els danya especialment. La resta de partits, en principi, tampoc treuen benefici d’aquesta idea generalitzada de què tots són iguals. Per tant, el més beneficiat és el PP, l’organització política més votada i que té creada des de fa molt temps una estructura de caràcter mafiós dins la seva cúpula directiva. Si tots són iguals perquè canviar, no? És més, la corrupció és una cosa generalitzada i no la podem evitar, veritat?

Les societats, mitjançant el llenguatge amb tota la seva complexitat, són creadores de mites i idees col·lectives sovint molt pernicioses. La propera vegada que escoltem algú expressar allò de “tots són iguals”, podríem respondre-li, sense massa por d’equivocar-nos: Si tots són iguals, perquè sempre votes al PP? Com a mínim el faríem pensar i de pas ajudaríem a eliminar una de les idees més injustes, perverses i pernicioses que corren entre naltros.