Arriba, o hauria d’arribar, un moment en el qual s’han de prioritzar determinades lectures i no deixar-les per a un més endavant que se’ns podria escapar i, fins i tot, desaparèixer de la realitat: en una situació de pareguda i general incertesa com la que es planteja, no seria mica dolent de preguntar-nos si acabaran tots els llibres que no es llegeixen a la primera, a la segona, a la tercera oportunitat, o pel motiu que sigui, trinxats i oblidats sense remei a la zona inabastable del mai més que va profetitzar el corb negríssim d’Edgar Allan Poe.
Però tot arriba i per sort no es fa esperar, sense en primer lloc exasperar-nos una mica. Venim del pessimisme de primera mà i ens atrau la negativa a deixar-nos estar bé, com pertocaria en cas de normal i civilitzat país. Però no és el cas i apostrofem el pensament amb l’elisió d’un malestar que ve de lluny i ja és història. Què li podem fer per a salvar-nos una mica de les pitjors herències rebudes?
Una altra pregunta que ens podria posar en avís de com han anat les coses i de com encara hi van. Preguntes fetes a partir de moltes més preguntes. Preguntes, tantes d’elles, que queden sense contestar. Per exemple: va existir, de debò, un escriptor que es deia Manuel de Pedrolo? Va existir, o era una exageració del temps passat que hauria d’haver set inadmissible?
Visita a la senyora Soler (Editorial Fonoll, Juneda, 2022), és una de les molt bones novel·les de Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) que patiren l’absoluta censura del que se’n deia llavors “Archivo General de la Administración”. Un escriptor tan prolífic i incombustible com Pedrolo la va escriure l’any 1959 i no seria fins a l’any 1971 que la censura la declararia inacceptable de totes les maneres: “Es de una inmoralidad de fondo, mucho más que de forma, tan enorme, que consideramos imposible su publicación”. Amb edició i pròleg d’Anna Maria Villalonga, ha suposat un merescut rescat d’un autor que a hores d’ara arrossega els mals gestos deguts a l’exitosa acumulació dels seus títols durant dècades, en especial per haver estat inclosos, sense la suficient pedagogia, pens, com a lectures obligatòries en els anys descomprimits i de difícil investigació de la normalitzió lingüística entre Salses i Guardamar, entre Fraga i Maó. Els plats trencats ja sabem que estan servits a taula per les forces polítiques que han lluït anticatalanisme d’arrel, de soca, de budells, fins i tot amb el nom d’una marca de diccionaris que poques vegades deuen consultar. En Manuel de Pedrolo ja se les sabia aquestes indisposicions de l’esperit sacramental que, per cert, tan bé denuncia en aquest seu “ressuscitat” llibre, on la Jordina, de 27 anys, la seua protagonista, se les veu de tots els colors per a gosar ser una mica lliure en un món familiar, laboral, ciutadà, més gris i trist que els amors d’escala fosca i molta por.
Un Pedrolo carregador de la millor literatura negra a les col·leccions de butxaca que, com l’enyorada Cua de Palla, varen obrir el panorama a la contemplació d’un món extern, inaudit, que, sense les traduccions, encara pregaria més per l’autodestrucció definitiva. O el Pedrolo que, precisament, va traduir Henry Miller, Un diable al Paradís (Edicions 62, Barcelona, 1986), i que li fa dir-se Conrad (Soc en Conrad Miret. Hi és, la senyora Soler?), al seu misteriós, insistent visitant, com el Conrad Moricand que va conèixer Miller i acabà convidant-lo a ca seua, en un llunyà paral·lel del que va fer a la seua manera, i se’n penedeix i alegra alhora, la senyora Soler. Bona lectura de quan el censor anava i venia per on desitjava, sense impediments, o amb els més mínims.
Bartomeu Ribes
