Recentment, el portaveu de Vox al Parlament de les Illes Balears ens acaba de regalar un altre bram d’aquells que no pugen al cel, en relació al traspàs del gran historiador i savi indiscutit Josep Massot i Muntaner. Ho ha fet reduint la tasca de tota una vida a la condició de “monjo separatista”, i ho ha fet per retreure a la presidenta del Govern de les Illes Balears que anàs al seu funeral, a Montserrat. I no ho havia de fer, la presidenta, sent Massot medalla d’Or de les Illes Balears, i un dels intel·lectuals més destacats de la nació? Que hem de suposar que el diputat en qüestió desconeix l’obra de l’insigne historiador? Que no n’ha llegit res?
Des dels mateixos sectors polítics, s’han sentit a dir coses que posen els cabells de punta, i comparacions que farien envermellir qui les sentís (ni que fos de vergonya aliena). Comparar l’independentisme amb el feixisme, afirmar que les modalitats insulars de la llengua catalana es perden davant el català estàndard (i no davant l’omnipresència del castellà), apel·lar a un suposat imperialisme català (per tapar l’imperialisme real que pateixen els nostres països), només pot formar part de la mala fe o de la ignorància.
I, francament, no sé què és pitjor. Si es tracta de mala fe, se la podrien estalviar, molt especialment, els representants a les institucions. No és amb mala fe que es construeixen els ponts dins la societat, que s’aferma el diàleg i que es gestionen les coses del dia a dia. La mala fe només porta conseqüències nefastes, si esdevé el motor de la política. Però la ignorància, tenguem-ho ben present, encara pot arribar a ser pitjor. Perquè confereix carta de naturalesa per a allò que, en cas de pura mala fe, podria esdevenir un malentès.
Per al xitxarel·lo esmentat, Josep Massot i Muntaner és un “monjo separatista” (i res més!), el mallorquí “una llengua”, però el català “un dialecte”; les Illes Balears són “una província”, la Corona d’Aragó deu ser “una regió d’Espanya”, o unes quantes; i “España ya existía en la mente de Dios antes de que creara la Humanidad”, com va dir el seu admirat Primo.
Per això, permeteu-me acabar aquesta columna amb un petit homenatge a Joan Fuster, tot recollint-ne un aforisme: “No faces de la teua ignorància un argument”.
Bernat a ses escoles, com saps, no s’ensenya el “dialecte evissenc” només el català de Barcelona, i no ho comparis amb Andalusia on tampoc s’ensenya en el dialecti propi (com saps la comunitat que empla paraules eivissenques és mínima i l’ensenyament en català estàndard també la matxaca amb altres factors) Tot i això si un guerrid escriu alguna paraula eivissenca no acceptada per el diccionari català el professor la tatxa en roig. És a dir no podem emprar paraules pròpies de ses illes a classe de català.
Benvolgut o benvolguda, a les escoles s’ensenya, com ocorre arreu del món, un registre unificat de la llengua (que, en tant que unificat, és de tots), que inclou, per descomptat les formes habituals eivissenques. Arreu del món, s’ensenya la llengua comuna i no cada variant dialectal a cada lloc concret i específic. Però, en català, el registre comú és extraordinàriament inclusiu. Tret que et refereixis a això que diuen alguns, que en eivissenc és diu bwenu, ratu, puestu i d’altres castellanades. Jo sempre he acceptat totes les paraules pròpies de les illes -per dir-ho exactament igual que tu- a totes les meues classes de català. Sempre i quan fossin genuïnes, és a dir, hi insistesc, pròpies de les illes, o, més específicament, pròpies d’Eivissa.
Però bé, m’agradaria que m’il·lustrassis amb algun exemple (no en fan falta gaires), i així podríem parlar-ne amb més propietat.
A carai! Tiutejar també és una castellanda! ah nooo Twitter, Whatsapp, Ip, internet, web… totes aquestes paraules valen més perque no són del castellà, aleshores les accepten, No, gràcis !
Veig que no ens hem entès. Les paraules que tu em poses com a exemple es diuen igual en català que en castellà, anglès, francès, italià, occità, suec i totes les altres llengües que hi vulguis afegir. I no, no vénen del castellà. Per cert. Però no em respons la meua pregunta: jo et deman exemples de paraules de l’eivissenc que no siguin catalanes. Amb dos o tres exemples en tendria prou, no et creguis. Dos o tres de dos-centes mil, posem per cas.
Amb s’A: Agalipat, aixebuc, afrunar-se… Amb sa B:betsa, born (medusa)… fins i tot amb ny: nyacadora, ormetjos, panera (panerola, cucaracha), pellerofes, suiar, tabacat (fotut)… Ja portem 11. Voleu una miquiua més? Vaaa Bernat que vostè és el professor!!! Totes en vermell per no ser accepatades per l’imperialisme català. Tot i això no som més eivissenc que ses garrobes (en català garrofa), 12 ja…
En eivissenc, garrova. Amb V. Per cert, totes ses paraules que has escrit són 120 per cent catalanes. Enhorabona!!