A inicis d’aquest mateix any, el gran Cap de Panotxa (cap de fava tenyit color panotxa de dacsa torrada per un excés d’insana radiació solar) decideix que ja no vol el Nobel de la Pau que havia demanat als Reis -els bons Reis; els d’Orient, no els reis lladres i corruptes que pasturen a orient però que no són d’orient- i que ja és hora de tirar pel dret en aquell país sud-americà que li feia nosa: Entrar a sang i foc, carregar-se un bon grapat d’éssers humans i segrestar un paio amb bigoti i xandall de quillo que no em queia simpàtic perquè no em cauen simpàtics els senyors amb bigoti, excepte el meu bloncu, però que no era ni la meitat de pallasso que ell o que la rata histriònica aquella dels mítings amb motoserra.
La qüestió era demostrar que ell, el del cutis ataronjat, continua sent l’abusador de classe que sempre ha estat. Ara amb regiments de Madelmans al seu servei i el maletí amb el botó vermell enganxat al mateix cul on mai ningú fins ara li ha clavat una bona coça.
A més, hi havia la qüestió de l’or negre. Una preuada matèria viscosa que brolla en quantitat a algunes regions d’aquella república bananera, encara que amb una qualitat un punt mediocre que, després de dècades de deixadesa i corrupteles acumulades, reclama un esforç de refinament extra acompanyat d’inversions milionàries.
Vaja, un esquer enverinat per als inversors privats delerosos de beneficis ràpids, ingents i sense complicacions.
Llavors arriba la reunió entre el mamarratxo líder del món lliure i els llops de Wall Street perquè es necessiten els sous de les petrolieres per fer que la cosa funcioni. El conclave s’allarga, a la casa dels homes blancs. Els escurçons de can Dow Jones no les tenen totes en això de posar els seus calerons en modernitzar les infraestructures petrolieres al sud de la Costa de los Mosquitos, així que Míster taronja, en to fanfarró, proposa una fórmula amb la qual sortiran tots guanyant: Remenar de nou el vesper dels infidels, ara anant una mica més enllà.
Amb l’excusa tronada de sempre, digues-li armes de destrucció massiva, digues-li urani enriquit, amenaça els homes dels turbants amb barbotes Abascal Style d’enviar-los quatre ‘pepinos’ voladors si no cessen les seves malèvoles intencions de crear la gran bomba.
… I, clar, els besnets esguerrats del profeta no se les prenen gaire bé les rebequeries del gran Satan. Ja duen unes setmanetes complicades amb el que suposa enviar la guàrdia del poble a aniquilar al poble per a seguir controlant el poble, i els toca molt els collons que els de fora els vinguin a dir allò que han de fer i el que no.
En Panotxa sap que per a passar a l’acció compta amb el ple suport del Carnisser de Gaza, sempre a punt per a apuntar-se a un bombardeig, i dit i fet; Pim, Pam, Pum i la capital dels malèfics perses hiperventilats que ja fumeja.
Llavors venen veritats absolutes a l’estil de «La guerra durarà quatre dies» o «Nosaltres no hem matat a cops de míssil a 168 nenes d’una escola». Però això, a qui li importa?
L’important és que els reietons de l’Ibex, que tenen tres setmanes d’estoc de cru a tarifes d’abans de l’inici de la guerra, apugen immediatament el preu del combustible a les benzineres i així, entre tots, paguem uns beneficis rècord que serviran per a tornar a posar en marxa els pous de petroli de l’estat sud-americà aquell del senyor del bigoti, engarjolat ara a una presó de màxima seguretat al bell mig de la Gran Mançana tremolant de por no sigui que el ‘suïcidin’, talment com li va succeir al senyor aquell que diuen les males llengües que proporcionava jovenetes menors d’edat a prínceps del Brèxit i empresaris de cabells ataronjats.
El món és un mocador, ple de mocs.
