Pitiüsos resignats, per Joan Escandell

Segurament els lectors que siguin residents a les Pitiüses i jo podem estar fàcilment  d’acord a detallar quins són els problemes greus que les nostres illes Pitiüses pateixen actualment. 

Alguns d’ells són endèmics, i d’altres agreujats per l’eco de la globalització. 

Entre les conseqüències negatives de la globalització, i del fet que tothom pugui accedir a gairebé tot, un entorn fràgil i limitat com la nostra illa pateix alguns fenòmens que abans no ocorrien amb tanta freqüència. Ara els residents de sempre o dels darrers anys, o eivissencs de naixement, han de competir per habitatge de lloguer o propietat amb qualsevol persona del continent, amb rendes sovint molt superiors, que tingui la possibilitat de teletreballar i es vulgui instal·lar a Eivissa durant alguns mesos l’any. També han de competir amb fons d’inversió que hi veuen una inversió rendible i suculenta, o amb les pròpies empreses que presten els seus serveis aquí, que necessiten habitatge pels treballadors. 

Una part de la població Pitiüsa, habitualment la que porta més generacions arrelada a la terra, té aquesta qüestió resolta per una o dues generacions, però en absolut per tots els residents és així, i el problema no sembla que tingui una solució fàcil, o fins i tot podria empitjorar. 

L’illa ha atret massa atenció, i això està desenvolupant un procés que podria implicar la substitució de capes de població local per altres foranes que arriben amb major poder econòmic, fenomen conegut com a gentrificació. El problema més greu de la gentrificació a unes illes tan petites, és que no implica desplaçar-se dins les pròpies illes a un espai més d’acord amb les pròpies possibilitats, sinó el fet d’abandonar-la, ja que no hi ha possibilitats de trobar allotjament o habitatge a cap lloc de les pròpies illes. Record que alguns parents varen emigrar fa algunes generacions a territoris d’ultramar. Aquest fenomen actualment s’està produint amb persones que sovint han de marxar a la península per la carestia de la vida pitiüsa sumada a la falta d’habitatge. 

No sé si aquestes dinàmiques socials tenen algun remei, o són determinismes fruit de la globalització i el neoliberalisme que hem d’acceptar tal qual i fer les maletes -com feren els regüelus a Cuba o Argentina- a la Península. 

Evidentment, es tracta de mantenir les coses en uns màrgens raonables; ja que sabem que no tothom qui ho vulgui pot venir a viure a les Pitiüses (ni enlloc), però el fenomen és preocupant quan persones que ja hi habiten fa temps amb una consistència laboral i econòmica i amb uns lligams socioafectius i familiars, les han d’abandonar per la carestia general o per no poder trobar recursos per l’habitatge, especialment els joves. 

La qüestió és que semblaria que els pitiüsos no hi tenim molt a dir ni a decidir, i discrep que això sigui així. Les nostres illes no s’han caracteritzat per un teixit associatiu o veïnal especialment cohesionat o per un sentiment de comunitat especialment accentuat.  

Més aviat la bonança econòmica sembla que ens ha anat adormilant i anestesiant del fet que ara mateix quasi semblaria que no tenim un poder de decisió important. 

Si no comencem a conscienciar-nos de la nostra responsabilitat comunitària per fer constar i obligar els nostres responsables polítics i administratius a fer-hi alguna cosa, potser perdem les Pitiüses o les Pitiüses ens perden a nosaltres. 

L’alternativa és enfortir el sentiment comunitari respecte dels mínims que hem de defensar la majoria, que ens empoderin independentment d’una opció política, si no encara perdrem més capacitat de decisió. 

Sabem que hi ha interessos particulars contraposats, però sembla una cosa absolutament necessària si volem mantenir el que queda de la nostra manera de viure. 

Joan Escandell,
Psicòleg col·legiat B-01894