El càlcul de travessar l’estiu, sans i estalvis, ens angoixa cada vegada més. Estàs anialat, em diu algú molt proper, i no me’n sé dasavenir d’aquesta espècie d’acusació covadora, gallinàcia, sense altre refinament moral que no sigui un exercici escrit que intentaré de dur a terme, sense esperança de salvar l’orgull ferit i destrempat.
Compt les paraules i me’n surten les justes per seguir escrivint-ne més. Consol de bambos. Frustració que deu venir de molt lluny. Què? Quina? El que hauria pogut ser i no va ser?
Els estius són tots una mica desiguals de com ens els esperàvem. Preguntes massa. Funciones a partir d’una pregunta que no saps quina repercussió, en cas que n’hi hagi alguna, com a resposta podrà tenir. Mala mania aquesta que anticipa allò que serà, amb allò que voldríem que fos, i no t’hi miris al mirall, ja que aquest que ara hi surt no ets ben bé tu, i les situacions viscudes i comentades com a notícies del dia a dia, no tenen gaire res a veure amb les hores, els minuts i els segons que s’hi apuntalen per tal que la vida sigui una casa que no s’enderroca dalt nostre i ens aixafa.
Calor d’estiu? Calorassa que no deixa respirar, i ni tan sols anar i venir de la feina, l’autobús de franc i a voltes estibat de gentada, sense fe de guanyar-nos el pa i el beure fresc, quasi gelat, tan necessari com la bona companyia, com les idees o pensaments elevats que permeten de tocar de peus a terra, i fins ser feliç, algunes, encara que no moltes, vegades.
Pens en el drama final d’Oscar Wilde, la presó de Reading ja deixada només en mans de la literatura, i podria traçar una correspondència mental, que s’alliberàs una mica dels fantasmes de la història, com els que sotmetien a l’altre irlandés universal que va ser James Joyce, amb la victòria aclaparadora de la dreta i de l’extrema dreta a les passades eleccions locals i autonòmiques, i ja veurem com resulten les generals.
La veritat enterca no coneix la mentida que de cop i volta apareix i l’atorrolla i la voldria desfer. La veritat, com pot, resisteix. Refarà les preguntes mal contestades, i remenarà els llibres, per tal d’aconseguir, de nou, el suport de les paraules, dels significats que elles contenen, com a aclariment en temps foscos, o aquest gest que a voltes toca de fer, el de remenar els llibres, el de preguntar-nos si no serà millor que ells ens remenin a naltros, col·lectiva i individualment, per cert, per fi.
Bartomeu Ribes
