La marxa mai moderada de l’estiu va tocant a recollida, sense esglais ni signes d’especial perduració a la memòria que tant costa de mantenir, des de fa temps molt més enllà de les vint-i-quatre hores diàries, aquelles de dar-li la volta sencera a aquest planeta terraqui, el nostre, i, de moment, encara suposadament blau, enmig d’un infinit estel·lar i ben gal·làctic.
Necessitant que la calor ja fugi, el descans va tornant-se d’obligat acompliment i, en molts de casos, salvant poques excepcions, absolutament indispensable, recomanat pels especialistes i per la cura pròpia que tots hauríem de practicar.
Ja som per fi a Setembre: és el mes de l’any que en fa nou, un cicle reproductor tan humà i natural i, a voltes, prou intens: el secretista i rebaixat setembre, el setembre estricte del vist-i-plau d’una altra temporada turística, la que uns qualificaran d’excel·lent i uns altres de regular perdurabilitat en el sempre creixent, o desequilibrat, mercat de les expectatives que, si es compleixen, l’enhorabona, i en cas contrari, l’any qui ve ja hi tornarem.
Enroscats en aquest pseudovictimisme dels guanyadors que mai en tenen prou, els eivissencs i els formenterers hem arribat a un punt de no retorn cap als grans tòpics que ens determinaren i que encara sovent ens acompanyen a la desprestigiada i resumida i mentidera persistència d’algun passat tal vegada millor, més senzill, més expressable i estudiat en el blanc i negre de la sinceritat sense complexos, i que tal vegada fins va ser propici, i molt inútiment enyorat, per alguns, ara, o reconvertit en el que no va ser, ni pareix mica possible que mai regressi a ser.
I sort encara que setembre és un dels mesos més bells de l’any, un mig resum ben optimista de la vida en estat de pura felicitat, la que quasi sempre se’ns escapa, però que hi és a tocar de mans, amb el cor que bategava, segons José Agustín Goytisolo, x+n vegades de les necessàries, i ara a simple mirada, amb el transcurs envellidor del temps, ho tornam a notar.
Setembre del silenci impossible i de la repercusió de les impressions que no hem anotat amb bona lletra a la nostra llibreta de les urgències, i eren unes impressions sobre què, com i per què hem estat tan presents i alhora absents d’allò que ens passava. I què ens passava, tanmateix?
Setembre com a sortida del cercle viciós d’una realitat sobrecarregada. És massa fàcil no dir bé amb paraules allò que se sent, però local o internacionalment, què pot no dir-se i restar tan tranquils? Busc el sentit desvestit de les paraules escrites, la resiliència, i no es tracta d’una residència per a majores i majors, on l’inconscient pot presumir de controlar i dur en ronda les nostres emocions. Però, ens en queden, d’emocions? Quatre versos de Josep Maria Llompart voldria que ens traguessin del dubte, de la indefensió, de la incompatibilitat amb tanta cita prèvia amb la por i amb el no res:
En el raval de senectud
aquella Musa bella i vella
a cau d'orella i mot per mot
cançó novella et dicta encara.
Bartomeu Ribes
