Silenci per les dones afganes, per Bernat Joan

Em sorprèn -o potser ja no- com passen desapercebudes determinades notícies a la nostra part del món. I, si es perceben, sembla que només generen indiferència. Fa pocs dies, el Ministeri de la Virtut i contra el Vici (reduplicant) del govern de l’Afganistan (república islàmica) ha decretat que “queda prohibit que es pugui sentir la veu de la dona en públic”. Així, directament i sense embuts. Més del cinquanta per cent de la població de l’Afgnistan ja no pot parlar si no és dins el marc estricte de la llar. I, encara, per si no quedava clar el decret, hi afegeixen allò que les dones no poden fer. La dona “no pot cantar, ni recitar, ni parlar”, si no és en la més estricta intimitat.

La distopia talibana està agafant unes dimensions extraordinàries, davant la passivitat i el silenci de la comunitat internacional. I, encara pitjor, davant la passivitat i el silenci de moviments que se suposa que són progressistes, com ara el moviment feminista. Quan escric aquest paper, han passat tres dies des del vergonyós decret, i no he vist convocada cap manifestació en solidaritat amb les dones afganeses (totes elles silenciades), ni cap expressió de rebuig envers l’execrable règim talibà.

N’hi ha que s’escuden en el tòpic que allà tenen una altra cultura, tòpic que consider especialment vergonyós si tenim en compte que cada dia hi ha dones que, a l’Afganistan, arrisquen la seua vida per aprendre a llegir i escriure, o per aprendre a tocar un instrument (la música hi és prohibida). Per respecte a les dones afganeses que arrisquen la seua vida per tenir una escletxa de llibertat, i per respecte a totes les altres dones que no són capaces de capteniments tan heroics, el món hauria de ser avui un clam contra un règim que anihila la condició humana de manera flagrant i davant els ulls de tothom.