Just pareix que l’assumpció de la glòria poètica és un misteri de la carn en temps de vaques que riuen i fan propaganda de formatgets, a pesar d’estar ben malaltes pel mal menjar que les engordeix en el camí patètic que les du a l’escorxador municipal, autonòmic, provincial, nacional i internacional a voltes. Manen les vaques sagrades en el món de la lírica que, tanmateix, sempre passa el seu mal tràngol, abans i també ara, com cantava amb marxa fresca aquell grup de Galícia que entonava en castellà, supós que per fer-se entendre a les Espanyes del desencant i fot-li més que anam per feina i no n’hi ha per a tothom. El món és inexacte a com era i vol ser, i per aquest motiu la creativitat no para i així hi estam d’entretenguts i divertits, i en Trump que mana, ves quina al·lucinació, per segona volta repetida, i pitjor que la primera. És famosa la prescripció del filòsof Theodor Adorno, segons la qual, després dels camps d’extermini nazis, ja no s’hauria d’escriure més poesia, per pura i simple conservació de la vergonya i de la dignitat humana. Ara amb en Donald Trump de revisor d’aquest tren apocalíptic on se’ns hi fa viatjar, qui pensa que la poesia encara val el seu pes, en comparació amb el petroli veneçolà que les terres per on corren l’Orinoco i l’Amaçones tan bé resguarden i acumulen des de fa mil·lenaris? Sort que la poesia és com un truc de màgia tan ben fet que ens deixa absorts i quasi muts dins de la gàbia de la vida en la qual, per ara, i ja està bé, hi sabem gaudim. Quant ens durarà?
La poesia ajuda a què el mal temps no duri tant com ell voldria. Imagin que per aquí és per on ens arriba l’ultimíssima proposta feta llibre de poemes de Toni Roca, l’autoanomenat emèrit de la nostra insularitat lírica, i ben cert que no li discutirem, ni li rebaixarem els mèrits, amb poca pompa i menor circumstància de la que es mereix. Acabat de sortir del forn entusiasta i admirable que controla en Ramon Mayol, i en una col·lecció on se’m permet a mi mateix de dirigir-la, el nou llibre de Toni Roca és una obligada reverència a Frank Sinatra, i un repàs feliç i generós cap als temps viscuts sense manies, i amb una certa egolatria generacional, i ens arriba amb un títol que La Veu cantava amb pletòrica sobrenaturalitat de geni humà: It was a very good year (Edicions Aïllades, Eivissa, 2025).
Bartomeu Ribes







