Qui se sent capaç de dir noves paraules sobre T.S.Eliot? Ningú i tothom, per descomptat. El respecte que demana aquest autor de títols emblemàtics com Prufrock and Other Observations, The Waste Land o Four Quartets, nascut a Saint Louis, Missouri, el 1888, i guardonat l’any 1948 amb el Premi Nobel de Literatura, ara per fi s’equilibrarà, una mica més, perquè s’anostra com calia, i de forma excel·lent, amb la sorpresa extraordinària de gaudir de la seua Poesia completa (Edicions de 1984, Barcelona, 2021), en la versió original anglesa confrontada a la traducció catalana que n’ha fet Josep M. Jaumà. I el respecte i la sorpresa s’ajunten a una devoció per la plena creativitat en funció lliure, però complexa i estigmatitzada, gairebé civilment religiosa, en diríem, i molt procuradora d’una munició cultural que salvarà de les caigudes en el buit, dels accidents on els efectes de la paraula lírica s’esvaneixen, amb massa continuïtat, contra les dureses reals, i les irrealment poc respectuoses, les més inútils, de la història i de la condició humana, tant se val si col·lectitzada o individual, en la seua plena i no triada soledat.
Es pot qualificar de feliç l’existència dels poetes llorejats, i ja definitivament ascendits al Parnàs dels immortals, on mai no callen ni s’amaguen del que han escrit? En aquest cas, un poeta que fugia i tornava a la seua terra nord-americana de privilegis heretats i grans perspectives d’èxit, a poc a poc transplantat a l’Europa dement, però tanmateix molt civilitzada, entre totes les cometes que calgui, si voleu, del segle XX tan sangonós com atòmic, avantguardista i diletant d’una tradició moribunda que esguerrava l’ànima insegura de cadascú i de cada qual, perquè a tot un s’hi avesa:
Here I am, an old man in a dry month, Being read to by a boy, waiting for rain. Aquí em teniu, un vell en un mes de sequera, amb un nen que em llegeix, tot esperant la pluja.
Que T.S.Eliot fos el millor alumne de Bertrand Russell, vol dir molt i a la vegada fa sospitar. Això era encara en la seua etapa més especulativa, en els orígens formatius, per dir-ho així. Però les variacions eliotianes, en el seu caràcter intern i extern, són molt i massa humanes. Per exemple, un cop ja prosseguint els seus estudis a França, quedarà impactat per la visita que fa a Charles Maurras, l’home de l’Action Française, ultraconservador, filocatòlic i ateu fins al punt de ser excomunicat, antisemita d’arrel perillosa, un pensador molt influent en els sectors catalanistes del noucentisme, recordem-ho ara que tornen a bufar vents ultraconservadors a les elits polítiques barcelonines i també comarcals del Principat. Però el poeta guanya territori sobre el filòsof, i és que no debades ja escrivia poesia, sense imitar Rimbaud, des que era pràcticament un infant. Travessa, com tothom, anys de sequera creativa, i és un lector voraç, amb memòria prodigiosa de número u en tots els camps, i fins s’entusiasma amb els Robaiat d’Omar Khayyam, com tot bon jovencell que ho vol seguir sent mentre pugui. Passarà al descobriment inevitable de l’entremaliat Rimbaud, i d’aquí se’n va a Verlaine, i sobretot a la immersió magnificant en l’obra de Jules Laforgue (de qui Villangómez en va traduir els extraordianris Darrers versos de Jules Laforgue, Edicions 62, Barcelona, 1979), i, de remolc, Tristan Corbière, la mirada ja fosca i sense llei del món modern i, tanmateix, sempre dantesc.
Explicava José María Valverde (1926-1996), que Eliot va adoptar el sistema de juxtaposició d’imatges de Laforgue, les que ens donen el sentir verdader del poeta, però que ho va fer sense una successió de desenvolupaments que fos prou raonada i, per tant, el resultat era bastant desconcertant i inexplicable per al comú lector que no disposa de les claus del savoir faire que se li imposa.
Eliot es va descriure a si mateix com un home tímid i fàcilment aporugat per l’autoritat. És desconcertant la seua altura intel·lectual i el seu reservat malestar que, tanmateix, el fa propens a un humor àcid i moltes vegades panxacontent o renouer. És un fet que va sentir-se admirat, des que va prendre possessió dels primers coneixements. Ja més madur i viatjat, Virginia Woolf (1882-1941) i el seu elitista Cercle de Bloomsbury, l’investiren d’un prestigi màxim, i per a la futura suïcida i autora de Al far, aquest tal senyor T.S.Eliot, només serà, i ho serà de per vida, “el gran Tom”. Enguany, de manera prou particular, se celebra el centenari de The Waste Land (1922), La terra eixorca, un llibre que també va traduir i prologar Agustí Bartra (1908-1982) i que la tardor de 1979 vaig comprar a Barcelona, un petit volum de la col·lecció Ausiàs March, que l’Editorial Vosgos havia publicat l’emblemàtic any de 1977, i que vaig poder trobar en una petita llibreria, segurament ja desapareguda, en el racó de les restes rebaixades que duien marcat un preu rodó i ara impensable de cent pessetes: És difícil de donar una imatge de la poesia d’Eliot mitjançant generalitats. Les seves influències no ens l’expliquen. Allò que en dóna el seu perfil i palpitació és situar-lo com el gran poeta que expressa la crisi i el caos del món modern, d’un món que no ha amollat el llast d’allò que és mort i no ha pogut encara donar vida a una civilització auroral. Ecos, fantasmes i nostàlgia. Desesperació metafísica de la caiguda còsmica de l’home mesclada amb la set d’eternitat de la bellesa en l’equilibri lluminós de l’ésser.
Per tant, ara ja són 100 anys els que ens separen de l’aparició pública d’aquest llibre clau. El professor José María Valverde també va ser un dels grans introductors i traductors de l’obra eliotiana, i lògicament en uns anys d’absoluta “immersió” castellana com els que vàrem viure la meua generació i moltes altres, el seu mestratge no podia quedar sense provocar algun efecte. A Poesías reunidas 1909/1962 (Alianza Editorial, Madrid, 1978), en un extens pròleg també firmat per aquest mateix catedràtic que va ser de la Universitat de Barcelona, i traductor d’una bona selecció dels poemes eliotians, hi podem llegir que l’any 1922 va ser “anno mirabili de la historia literaria, con hitos como Ulises, de James Joyce, Trilce, de César Vallejo, i Anábasis, de Saint-John Perse. La tríada escollida pel professor Valverde ens fa recuperar el record de la traducció que Marià Villangómez també va fer d’algunes parts de l’Anàbasi (À voix plus basse pour les morts, à voix plus basse dans le jour. Tant de douceur au coeur de l’homme, ne peut-il qu’elle faille à trouver sa mesure?… / En veu més baixa per als morts, en veu més baixa enmig del dia. Tanta dolcesa al cor de l’home, ¿és possible que no arribi a trobar la seva mesura?…) i de molts altres esplèndids poemes del diplomàtic i aristòcrata autor franco-caribeny. Però ja amb el llibre publicat, i enfilant el mig camí de la seua maduresa rigorosament autopersonalizada, Eliot esdevé la figura central de la vida poètica en llengua anglesa. El món de la crítica celebra la seua fosca i original complexitat creativa: un trencaclosques íntim de gran cultura, assimilada amb pregonesa, i un sentit de l’humor desesperadament hereu confés del passat més clàssic, que, tanmateix, no perd ocasió de ficar l’orella a la realitat crua i dura de les expressions populars i del sentit que, a peu del carrer, la vida sap adquirir. Xuclador del bo i millor que ha sabut aprendre: Carl Gustav Jung, modèstia de l’immodest, understatement del més pur estil britànic, agermanament gairebé siamès amb James Joyce i Ezra Pound, insistència fins a l’extenuació nerviosa en el fer ús sempre del passat per a estructurar la poca solidesa del present, i així posar la literatura a l’altura, però molt sovent inabastable, de la física relativista dels Einstein i companyia, maltractadors de jutjat de guàrdia, però qui va ser el que va tirar, com es pregunta als Evangelis, la primera pedra?
I què vol dir, clar i concís, o no vol dir res, un poema? Eliot va apropiar-se de la llegenda del Sant Greal, i va escriure per encàrrec unes notes explicatives, per fer un gruix que no hi era, al seu llibre, i que tampoc no treuen la pàtina del no saber i, per tant, la del que no se sap mai ni se sabrà. Buscam el miracle que no s’ha produit. Llegim a fi que hi torni a haver miracles i que no puguin explicar-se ni saber-se mai per què s’han produit. El poema llegit és una segona vida que recupera una altra vida que és encara molt enllà i que a voltes ens espera sense avisar-nos:
The natural wakeful life of our Ego is a perceiving. La vida natural del nostre Ego despert és ser observador.
The Waste Land va aprèixer al primer número de la revista The Criterion, dirigida pel mateix Eliot, una publicació que va durar fins poc abans de la Segona Guerra Mundial. Recordem que la primera gran conflagració, la que comença a l’estiu de 1914, ja el va enxampar a Europa, mentre ampliava estudis i viatjava per França i per Alemània.
Entrevistat el 1963, Eliot deia que a aquest llibre “ni tan sols vaig preocupar-me de si entenia el que hi deia”. Era un conservador pessimista, era i no era ell mateix, com quasi tothom, o potser no, i remuntar-nos al seu temps ens obliga a transigir amb uns principis feliçment caducs a hores d’ara, tret de les escorrialles miserables que tota època arrossega i diposita on rau i sedimenta sempre el pitjor mal. Va casar-se el 1915 amb Vivienne Haig-Word (1888-1947), que era una escriptora i instititriu anglesa, de família acomodada i una mala salut que no esborrava la seua bellesa intel·ligent, hiperactiva i, tanmateix, contrària al món on s’hi trobava. Es conegueren a Oxford el 1915 i amb un breu espai de tres mesos es casaren. La relació va ser complicada, però varen estar casats quinze anys. Durant tot aquest temps, ella va cuidar d’Eliot en els moments de sovintejades crisis nervioses que ell patia, segons alguns biògrafs, perquè no reconeixia la seua inclinació homosexual, ja que se sentia molt atret per un antic company d’estudis a la Sorbona, que es deia Jean Verdenal (1889-1915), mort als Dardanels, i a qui va dedicar Prufrock i altres observacions (1917). Vivienne, a més, també havia de tolerar el rebuig i l’antipatia que Ezra Pound sentia per ella, i, sobretot, l’amargor de saber que Bertrand Russell i Eliot estaven d’acord a què ella acceptàs de ser l’amant de Russell, un absolut depredador sexual, sense que això sortís mai a la llum pública.
Finalment, Vivienne va passar a la història com una malalta mental, com una dona molt inestable, que patia atacs de ràbia injustificada, en resum, una persona patètica, però per una altra banda sempre dedicada a escriure cartes i diaris. Eliot mai va voler divorciar-se de Vivien, segurament per prejudicis inconfessables i de mal pair en una societat carrinclona i tan classista com la d’aquells anys, però no va mostrar aturador a l’hora de recluir-la a un asil psiquiàtric, on ella va morir. Després d’alguns anys, Eliot va tornar a casar-se, ara amb la seua secretària, una dona trenta-vuit anys més jove, i es va dedicar a escriure algunes obres de teatre, amb el rerefons sentimental i prou freudià de l’obra de teatre que la seua pròpia mare, Charlotte Champe Steams, va dedicar a Savonarola; però aquest esforç representat als escenaris no va aconseguir mai uns grans èxits. Virginia Woolf va fer famosa una estranya i dificilment traduïble frase sobre Vivienne: «Un sac ple de gats rabiosos penjat del coll d’en Tom”.
L’autoirònic Eliot parlava a partir de cites reals o, en ocasions, de cites inventades. Perquè s’ha de purificar el llenguatge de la tribu, gràcies a la poesia. Conten que Eliot començava a tocar el tambor i, per fi, s’enrocava amb alguns versos, ja que “tot comença a partir d’un ritme”. Com va escriure Agustí Bartra: retorn a un llenguatge comú i exploració de les possibilitats musicals de la poesia. O el que seria pràcticament el mateix: “La fantasia és dominada per la intel·ligència”. Però la complicació no sabem si és només un assumpte de la vida, i ho sembla i ho ben pareix quan ja hem nascut: i és precisament llavors quan s’ha d’escriure poesia, i la poesia serà la nostra casa, dins de la qual hi podrem viure, sempre i quan no ens n’engeguin d’ella. Amb la seua secretària, Valerie Fletcher, s’hi casa el 1957. Amb part de la correspondència de l’escriptor censurada, ella va ser la guardiana i marmessora del llegat eliotià, i sens dubte a Amèrica i al món anglosaxó va saber deixar-hi una sòlida empremta de la vigorosa obra del poeta de Saint Louis, Missouri.
T.S.Eliot va morir el 4 de gener de 1965 i és enterrat al Racó dels Poetes de l’Abadia de Westminster, al costat de Tennyson. A més de dirigir l’Editorial Faber&Faber, també va treballar a la Banca Lloyds, i la seua obra escrita encara continua a la cúspide de la millor literatura.
Bartomeu Ribes
