Com cada any, el 8 de març, Dia Internacional de les Dones, els mitjans i les xarxes s’omplen de consignes feministes i marquen horitzons pels quals hem de continuar lluitant per assolir una societat justa i igualitària.
M’agradaria aprofitar avui per fer una reflexió sobre com aquests “horitzons” poden apropar-se i fer-se tangibles, en el dia a dia, a Eivissa. Actualment, els estudis d’urbanisme feminista demostren que les ciutats s’han dissenyat des d’una perspectiva masculina tradicional, és a dir, afavorint l’ús de l’automòbil per connectar la residència amb la feina (l’economia productiva). Òbviament, això no vol dir que les dones no agafin el cotxe o no vagin a treballar, sinó que aquest model de ciutat es va fer obviant tots els treballs de cures necessaris per a sostenir la vida i que tradicionalment i majoritàriament han fet les dones (l’economia reproductiva). Aquestes tasques estan directament afectades per l’espai públic; per exemple, que els centres de salut i les escoles estiguin allunyades del lloc on vivim obliga a acompanyar a persones grans que d’altra manera podrien anar caminant; a mares a portar les criatures amb cotxet per una vorera on no cap i amb les bosses de la compra, que els i les boixes no puguin anar i tornar de l’escola elles soles. Encara més, altres estudis assenyalen que són les dones les que més fan servir el transport públic i que l’espai urbà és més insegur per a elles que per als homes.
M’agradaria puntualitzar que no volem modificar la ciutat perquè les dones continuïn reproduint aquests rols i estereotips sexistes, sinó que el canvi social ha de venir acompanyat d’un canvi de model de ciutat, centrat en allò que fem per cuidar-nos i tenir cura dels altres. Les propostes per una ciutat més feminista i, per tant, més habitable, són: la millora de xarxa de transport públic, amb autobusos urbans a més dels interurbans; centres de salut ubicats al centre, que es trobin a menys de quinze minuts caminant; voreres més amples i sense barreres arquitectòniques; més arbres que milloren la temperatura als carrers i tenen beneficis per la salut física i mental; edificis públics bioclimàtics, resilients a les onades de calor; eliminar zones que facin sentir-se insegures a les dones i que ajudin a evitar agressions; parcs agradables per a la infància, amb ombra a l’estiu i prou llum els mesos més foscos.
Totes aquestes propostes són reivindicacions legítimes dels col·lectius més afectats per l’urbanisme androcèntric actual, com són les persones amb mobilitat reduïda, les persones grans, la infància, i, naturalment, les dones, i han de ser escoltades i portades a terme des de la política institucional. Estem transformant la societat. Els nostres “horitzons” cada vegada són més a prop gràcies a la feina de moltes dones i del feminisme. Volem continuar construint un futur més just per a totes les dones i totes les persones, ja que una ciutat feminista és una ciutat habitable i que cuida de nosaltres.
Tot això ho han estudiat els geògrafs i experts en estudis de mobilitat. Es parla de mobilitat de gènere, etc. per la detecció de mancances des de la perspectiva del disseny dels espais urbans. També en les xarxes de movilitat, transport públic, etc.
Ara em queda molt més clar. Gràcies Luis.