És clar que es Codolar s’està quedant petit. Temporada rere temporada, les Pitiüses tenim rècord rere rècord en nombre de turistes que venen a compartir amb nosaltres l’experiència de cagar-se, dutxar-se i consumir festa-drogues & pizza damunt els nostres limitats territoris insulars. Com ens cantava el malaurat Freddie Mercury: ‘The show must go ON’, que en l’extint català venia a voler dir alguna cosa així com que l’espectacle ha de continuar.
Perquè, ens agradi menys o més, tots formam part d’aquest desori. Ja podem fotre-li la culpa a cert partit que no cal esmentar, o a nes güelo Matutes. La realitat, però, és que això és una democràcia, i la democràcia es mou a base de vots i conveniències.
Hi ha qui vota amb el cor (pocs) i encara creu en un idealisme on tot es pot canviar i revertir. Després hi ha la majoria, que vota segons inputs estranys o raonables.
Entraria en la categoria d’‘estranys’ l’acció de destinar la papereta a aquells que acabaran fent el que manin la Meseta i l’empresariat afí, a menys que siguis empresari i mesetari a parts iguals.
Entraria en l’apartat de ‘raonables’ quan tens un interès; posam per cas un terreny rústic o alguna propietat digna de ser emprada per generar benefici propi, i llavors ve algú d’algun color, que acostuma a ser blau, encara que no sempre, i et promet que aquell interès que tens tu i al qual ara no li pots treure el profit que desitjaries, idò res, que amb ell, ella o elli, la cosa canviarà i allò del ‘¿Qué hay de lo mío?’ es farà realitat.
La claudicació
… I llavors, tard o d’hora, perquè veus que els altres ho fan i tu, que et resisties, et quedes enrere mentre el veí ha canviat de cotxe o el que sigui, acabes venent-te l’ànima.
I el problema de vendre’s l’ànima a l’innombrable (… en referència a nes Diable, no a en Luís Figo, perquè llavors el mot Diable duria anticipat l’adjectiu ‘pobre’), és que això dona benefici immediat, però la lletra menuda del contracte comporta certes concessions conscients, com ara que ja no pots criticar el comportament improcedent del pròxim perquè tu també coixeges d’alguna cama…, i inconscients, ja que la culpa d’haver caigut en el pecat original havent-li fotut una bona mossada a la poma, la pera, el pastís o el que sigui que t’oferissin, fa que t’embenis els ulls i et costi de veure la degradació progressiva i darrerament accelerada que patim.
La conformitat
Sense pausa, hem anat acceptant que aquestes illes ja no són nostres, que la nostra llengua o la nostra cultura ja no són la base de res, sinó una mena de mèrits que amb prou feines puntuen o ho fan en el nostre detriment.
(Ens han fet creure que) L’únic negoci possible és el turisme a gran escala i totes les especulacions que comporta. I el més trist és que ja ens hem acostumat tant a ell que trobam normal les cues, la massificació de totes les platges, els preus pels núvols, la construcció sense límits ni vergonya, l’escassetat d’aigua, la brutor, la remor de la Festa sense pausa o que el veí de balcó gestioni tres o quatre caravanes, estacionades al parc de davant del nostre bloc, on (mal)viuen persones que no es poden permetre un habitatge “digne”.
… I no ho trobam malament del tot. O sí. Però no hi feim res perquè aquest només és un dels milers de petits delictes que tenim escampats per la nostra geografia i, en cas de ser denunciat, mai anirà a judici. A més, aquí, els jutjats, es cremen.
Llavors, per què ens ha de semblar malament que s’ampliï l’aeroport? Si ja fa anys que hem travessat la línia vermella!, si el punyal ja està clavat just al ventricle dret i el cor ja no bomba sang i els pulmons es queden sense alè i l’oxigen ja no ens arriba al cervell!
Morts en vida
La tristesa del zombi és que no és conscient que ja no és, que només li resta vagar amunt i avall a la recerca d’algun detritus amb el qual alimentar-se fins que el seu mateix cos esdevingui podridura trossejada i fagocitada per la resta de carcasses sense ànima que encara transiten per aquesta illa.
La raó més important perquè l’aeroport des Codolar sigui ampliat com més millor rau en el fet que, quan tot se’n vagi a la merda, els pocs que sobrevisqueu almenys ho tindreu més senzill per agafar un avió i anar-vos-en a una altra banda.
Per David Setbetes
