Entrevista.- David Serra (Projecte Mut): “Ens va la marxa i ens agrada treballar”, per Ferran Nogués | Noudiari.es

Entrevista.- David Serra (Projecte Mut): “Ens va la marxa i ens agrada treballar”, per Ferran Nogués

Ferran Nogués / El músic que he d’entrevistar avui és d’aquells que, tal com se sol dir, no necessita presentació. Des dels dies de Falsa Alarma, passant per Statuas d Sal, fins a Projecte Mut, la seva veu, talent i determinació l’han convertit en un dels músics més rellevants d’Eivissa. El tàndem que forma amb Joan Barbé s’ha consolidat com una fórmula creativa i professional de primer nivell.



Projecte Mut tenen “La vida rima” acabat de sortir del forn. Poques coses fan més il·lusió a un músic que presentar un nou disc i això es nota en els seus ulls i en les seves paraules. Però aquest no és només un nou disc sinó que suposa un renaixement per a Projecte Mut. Deixem que en David Serra ens parli de tot això i més coses:

David Serra

Explica’m una mica com van ser els teus inicis en la música.

– Va ser molt accidental, realment. Jo tenia setze anys i acabava de sortir d’una relació amorosa, lo típic, l’institut… una relació sentimental que et deixa aixafat… Estava tot sol, estava enfigat i a l’institut vaig conèixer gent que començava a tocar… d’aquí va sortir Falsa Alarma amb en Rafa Huedo, en Toni Planells, en Sergi Torres, n’Omar [Gisbert]…  Va ser “bájate a los locales“, allí al Mercat Nou, quan estaven tocant. No tenien baixista (no era una banda formada) i “ah, yo toco el bajo“, i bé, d’una manera molt accidental que m’ha dut… fins aquí. Ja et dic, no va ser una vocació de “jo vull tocar” sinó molt natural i sobretot molt accidental, que em va enganxar.

Ha canviat molt el panorama musical d’Eivissa des dels anys noranta fins a l’actual (els grups que hi havia, els lloc on tocar…)?

– Ha canviat molt. Segurament hi ha més llocs on tocar que abans. Des de la indústria, la gent (que casi des que jo vaig començar els conec a tots), hi ha de tot: uns han deixat la música, d’altres han entrat dins del mundillo però és clar que ha canviat. Sobretot en el fet que abans no hi havia tants llocs on anar a tocar, estaven més emprenyos amb això dels permisos, i ara qui més qui menys sempre té un dia per a tocar. I això és d’agrair. El panorama musical d’Eivissa no és que sigui molt interessant, per dir-ho d’alguna manera, i sempre he dit que és una llàstima, però també sempre hi ha sorpreses i coses interessants que surten. Però sempre en vols més, com és normal: desitges que tot vagi més bé, des de locals, promotors, empresaris i institucions, que s’hi dediquin una mica més.

Deixa’m preguntar-te breument sobre la reunió de Statuas d Sal. Suposo que va ser una cosa puntual. I hi ha també un documental, no?

– Bé, bé, va ser una cosa de col·legues. Hi ha un petit documental amb imatges d’arxiu (no totes les que ens agradaria, perquè sempre queden coses que t’hagués agradat posar), però vam fer una recerca de tot el que hi havia: un que tenia un VHS, un altre tenia un Beta! I es varen digitalitzar les imatges. Ja es veu que unes estan més bé que unes altres però eren interessants. Ho hem fet una miqueta de manera cronològica. No havíem fet mai documental. En Soldat es va portar molt bé a l’hora d’entrevistar-nos, s’ho va currar. Era una cosa molt sentimental, molt personal, perquè la trajectòria del grup ja estava decidida, el grup ja estava desfet. La idea d’ajuntar-ho era de celebració i sobretot per les nou càmeres que teníem gravant allí el dia del concert. I amb tres hores de concert dius “això no es pot quedar podrint-se en un magatzem”. Era una iniciativa més romàntica que altra cosa, per a tenir un souvenir, un record per quan un sigui güelo… anava a dir “quan un tingui el cabell blanc” però com que ja el tinc fa temps… hahaha!

Amb Projecte Mut heu fet “10 Anys i Bons“, heu girat pertot, i ara ja teniu a punt “La Vida Rima”. És un ritme intens de feina, no?

– Bé, és que ens va la marxa i ens agrada treballar. Estàvem a un ritme d’un disc cada any o any i poc. Com deim sempre: els fontaners canvien canonades, els electricistes posen cables i els músics hem de fer cançons. I s’ha d’aprofitar el moment d’inspiració perquè no sempre en tens. Vam passar un parèntesi d’un any i mig de canvi de companyia (aspectes legals que són horribles i ens tenien aturats, sense poder fer res), i per això aquest disc l’hem agafat amb moltes ganes. “10 Anys i Bons” va ser una celebració del disc i dels amics que havíem fet pel camí a Catalunya, i molta gent podia pensar que ja havíem publicat un disc d’aniversari i que no faríem res més, però no: teníem moltes més ganes de seguir. I com que ens va la marxa… ahir mateix vam estar a Barcelona, parlant amb els mànagers, amb la companyia, fent un pla d’atac, una estratègia de cara als mitjans de comunicació. També s’ha de dir que és un temps complicat: els mitjans de comunicació estan damunt del tema polític, i el personal de cultura de qualsevol diari o televisió està al carrer cobrint tot el que està passant. Però què hem de fer? Des d’ahir ja està el single sonant a les ràdios. La vida segueix.

David Serra i Joan Barber

Explica’m com va anar la gravació del disc. Volíeu fer una cosa una mica diferent?

– Volíem fer una cosa una mica diferent però sense apartar-nos del nostre so. En aquest disc, per exemple, hem llevat la mandolina. Ukelele n’hi ha només en un tema. Així com els altres discos sonaven una mica més folkie, aquest l’hem rockeritzat. Havíem passat per tot: hi havia coses molt folkie com el segon disc, el tercer (“Col·lecció de Satèl·lits”) era més pop… Projecte Mut fem música folk: en el fons, folk vol dir poble i sempre deim que no fem música comercial sinó música per a tots els públics. I això ho deim amb el cap ben alt. Amb tota la càrrega, amb totes les influències que tenim tant en Joan [Barbé] com jo, es tracta d’això i és una característica que tenim Projecte Mut: barrejar diversos estils. I això es pot sentir a cada disc. El nou single té un toc oriental…  hi ha una mica més de rock, so cèltic, i això ens desmarca una mica. També seguim fidels al nostre estil: seguim utilitzant violí, flaüta, acordió, però també més guitarres. Els ritmes són més densos, hi ha com més força. Els temes tal volta no són tan festius però sí que són més profunds, amb més ressol.

Parla’m una mica del vostre mètode de composició. Heu musicat molts textos.

– Quan agafes un text, la rima no és el més important. Ho és la rítmica i el contingut. Els poemes que musiques són més delicats perquè no són teus. Quan composes una cançó teua ja ho fas de manera que lligui tot. Sempre hem set molt respectuosos amb els poetes, amb els textos. Et limita una mica. A més, quan fas un poema musicat, és possible que aquest poema hagi tingut dues o tres músiques diferents. I de cara als temes nostres, la norma és que no tenim norma. Va com va i per això un tema pot parèixer molt diferent d’un altre. Això sí: intentam personalitzar-los: sempre miram que, encara que un tema pugui ser per exemple més llatí, sempre el personalitzam ja sigui amb la veu o amb altres detalls que tal volta no en som conscients però que estan allà. No és fàcil d’explicar. Però sempre es fa tot d’una manera natural.

Amb en Joan us envieu notes de veu?

– Sí, jo tinc el mòbil ple de notes de veu, a rebentar. Vaig amb el cotxe i em ve una melodia “na, na, na, na…” xiulant o com siga, i ell fa igual. Després un dia ens ajuntam i fem un canvi de cromos: “- jo tinc aquesta melodia” “- jo tinc aquests acords”, aquest ritme, per aquí, per allà, i anam mirant de fer-ho lligar. És molt divertit el procés creatiu, és súper interessant. Jo disfrut molt de cada disc perquè és molt emocionant: mai saps quina forma agafarà cada tema. Perquè una volta que ja el tens, ja passa a veure si li agrada o no a la gent, a veure què diran. Penses “a veure, a veure quina cara posa…”. Però sí que és emocionant el procés creatiu: aquella melodia que jo tenia ha anat cap a una altra banda i mira com ha canviat la cosa. També hi ha el disseny, què hi posam, què no hi posam, tot el procés creatiu, en tots els sentits és molt interessant.

Seguim musicant poemes, en aquest cas només dos perquè hem volgut fer-ho més nostre, però sempre en aquesta línia: tenim en Marià Villangómez amb un poema que es diu “Ball pagès”, i un altre de Francesc Florit Nin, un poeta menorquí. Vàrem anar a Menorca i el conseller de cultura ens va donar un poemari seu per a veure què hi podíem fer, i a la darrera pàgina, quan ja pensàvem que no hi trobaríem res, aquell l’últim poema era collonut. Seguim en aquesta línia perquè ens agrada i, com sempre, també tenim un tema instrumental i una cançó popular tradicional eivissenca amb en Xico Bufí ‘Verro’, amb la flaüta i el tambor… Això no pot faltar, és una feina com de rescat musical, sempre dins les nostres possibilitats. I en Xico és una enciclopèdia de saber popular.

M’imagino que heu tornat a gravar a Magrana.

– Sí, com sempre.

Deixa’m preguntar-te una mica pels instruments i equip de so.

– Tinc una Martin. Sona molt bé. El so Martin m’agrada però estic buscant un altre so amb Gibson o Taylor. Pel que fa a la bateria hem volgut que la caixa soni més gorda, amb més cos. Aquest so de caixa més piccolo, que era més dels noranta, queda ja molt enrere i hem volgut que tingui molt de cos. Per exemple, a “Col·lecció de Satèl·lits” hi ha un so de bateria molt gord, molt dels anys vuitanta. Ara crec que hem fet una bona barreja amb instruments tradicionals, és a dir, un so orgànic amb violí, una flaüta, un acordió. El baix és un Yamaha de cinc cordes que sona collonut. Ens han deixat baixos de primera (un Tobias i d’altres que ara no recordo), i no trobàvem un so tan bo, tan redó com el que donava el Yamaha (i tampoc era un model massa bo). Les guitarres les hem gravat amb Gibson i les hem posat al mig. Hem doblat molta guitarra elèctrica. El so Telecaster que havíem fet sempre l’hem reforçat en el centre amb una Gibson que dóna aquest cos i crea aquesta cortina sonora que li dóna un toc especial. Supòs que si un hi posa l’orella ho aprecia. També hi ha un buzuki (en vaig comprar un). Aquestes coses deim que són jugarois. El buzuki és com una mandolina però una octava més greu i la digitació és més bona de fer (els trastes estan més separats).

Quan aneu de gira duus la Martin?

– Sí, la Martin i una Telecaster. També duim una Strato de reserva perquè quan vas per fora a tocar sempre necessites instruments de reserva. Tenim instruments a Barcelona i instrument aquí. Per a viatjar has de pagar el preu d’un passatger més. No som massa exigent amb el so. Està clar que en mandolines i acústiques et pots gastar el que vulguis però els sons particulars de guitarres elèctriques i bateria (com que en Joan és bateria), sempre miram que siguin una mica més cuidats. El segon disc, “Corda i poal”, el vam gravar amb una White Falcon que ens van deixar. Sempre intentam millorar però no som massa freaks en aquest sentit. Sabem què no volem. Està bé saber què no vols perquè així et pots atracar al que et pot convèncer.

Anem acabant però abans deixa’m preguntar-te sobre si la tria de “Junts” com a cançó de l’estiu a TV3 i Catalunya Ràdio va ser un punt d’inflexió a la vostra carrera, si us va marcar per bé o per mal, o si va ser una simple ajuda.

– Bona pregunta. Va ser una simple ajuda però tot suma. La nostra música, això ho notes quan l’escoltes, no està destinada a públic adolescent encara que sempre vas guanyant algun adepte. Però no està enfocada a aquest perfil. Diria que tenim un públic des de trenta anys endavant, consumidors de música i de concerts. Allò de TV3 va ajudar però no va ser un bombàs, ni molt menys, i casi millor perquè a voltes això et condiciona.

Per això t’ho preguntava.

– A voltes més val que no et coneguin per això perquè et condiciona a seguir fent sempre el mateix tipus de cançó. Sí que et diria que per una banda ens ha ajudat molt a què ens coneguin però no ha set un pelotazo. Som un grup d’anar pas a pas. Duim cinc anys treballant allí i hem fet molta feina. Hem anat per tots els mitjans i la gent ens ha anat coneguent. Amb aquest parèntesi que hem tingut de canvi de companyia, la gent també se’n oblida i amb aquest disc és una mica tornar a començar. Però tenim un bon equip de gent que treballarem per a tornar a “contaminar” (en el millor sentit de la paraula, naturalment) amb feina, mitjans, mànagers… El disc està allà, la nostra feina l’hem feta, ara toca fer la promoció: anar pertot, mitjans escrits, ràdios, televisions locals, i amb molta il·lusió perquè un nou disc és com un fill nou: n’estam molt contents i l’hem de presentar en societat, hahaha!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *